diumenge, de març 30, 2008

ecologisme de pacotilla!

Avui toca parlar d’ICV. Ells, tot ecologistes i macos crec que estan tenint una actuació deplorable amb el tema del TRANSVASAMENT del Segre al Llobregat.

En l’últim post opinava que l’ecologisme té un cost, i en aquest cas també té un cost. Trobo realment hipòcrita estar en contra del transvasament de l’Ebre i, en canvi, certs partits mirin de fer-lo d’un altre riu, per què senyors, no ens enganyem i que no ens enganyin! NO és una “aportació puntual d’aigua del Segre al Llobregat” és un transvasament (fer passar aigua d’un riu a un altre, segons ens diu el diccionari).

Alguns diran: home, és que és temporal, només és mentre duri la sequera! I què t’assegura que un futur no serà permanent? Amb aquest transvasament deixes seca a la Cerdanya, la Seu d’Urgell, etc. per donar aigua a la capital. Ben trist. Si us plau, aneu aquest estiu a la Cerdanya o a la Seu i mireu la quantitat d’aigua que porta el Segre... Ben poca! I no només això, hi ha hagut anys que a l’alçada de Martinet les truites es morien per falta d’aigua... Aneu i veureu, que aquella aigua no soluciona que 5 milions de persones es quedi sense aigua a la boca...

Un transvasament va en contra de la natura, malmets alguna zona per donar aigua a una altra que no precisament és més important! És per això que critico el paper d’ICV. Hem d’estar en contra de TOTS els transvasaments. Començant pel de l’Ebre, seguint pel del Segre i acabant pel Roîne!!

Esperem que ERC no se sumi a l’espectacle!


NO AL TRANSVASAMENT

NI A L'EBRE... NI ENLLOC!!!

dilluns, de març 24, 2008

S'ha de pagar un preu per l'ecologisme?


Post escrit per Bernat Picornell

Ahir, l'ajuntament d'Horta de Sant Joan van sotmetre a la població a un referèndum sobre la possibilitat d'integrar, en el seu municipi, un parc eòlic. Finalment, tot i que la papareta de vot no fos del tot correcte (la pregunta era: "estàs d'acord amb la instal·lació del parc eòlic i els seus conseqüents beneficis econòmics que comportarà al municipi tal i com ens han fet saber altres pobles de la comarca?"), finalment ha estat rebutjada per 630 vots en contra front els 160 a favor.
Voldria fer unes consideracions sobre la postura que han mantingut els ecologistes. Ells, defensaven el "no". No volien un parc eòlic al municipi, ja que, segons ells, malmet el paissatge del municipi. El que diuen és que les terres del camp de Tarragona ja estan enormement explotades en matèria energètica i altres indrets no ho estan. Estarien a favor del projecte si no s'hagués tramitat com s'ha tramitat

Crec que arribats en aquest punt, els ecologistes estan jugant un molt molt mal paper. Sembla que ens estem consumint en la cultura del "no". El "no" per costum. El "no" per tot... No és que no pugui o estigui d'acord amb certes reivindiacions dels ecologistes sinó que o bé ens queixem de les centrals nuclears i reivindiquem l'energia renovable o bé critiquem l'energia nuclear i critiquem l'enregia renovable. L'ecologisme, com tot, té un cost. Totes les plantes que generen energia alternativa malmeten el paissatge: les plantes hidroelèctriques, les grans extensions de plaques d'energia solar, els molins de vent...

Sí, estic pensant que tot i el cost que poden suposar plantes d'energia renovable, aquest passa i de molt molt llarg el cost d'energies no renovables!! ESTEM O NO A FAVOR DE L'ENERGIA RENOVABLE??? Sí? Doncs cony, a totes abans que sigui massa tard!

Aquí entraria el tema de "not in my back yard". Visca l'ecologisme però si malment el MEU paissatge no... En fi, crec que entre una central nuclear i molins de vent em quedo amb els molins...

PD: Sem pot mal interpretar, potser m'hauria d'haver explicat millor... Em sap greu!

divendres, de març 14, 2008

Vaga d'autobusos

Post escrit per Bernat Picornell

Fa unes setmanes vaig escriure un correu-e al Comitè de descansos de treballadors de TMB ja que durant el Fòrum Social Català m'havien repartit un tríptic en el qual no quedaven clars (des del meu punt de vista) certs punts de les demandes. Vaig escriure fent-me passar per advocat del diable, i aquesta en va ser la contestació.

Ara mateix la discussió amb l'empresa és d'on surten els dies que necesitem per tenit dos dies de descans setmanal. La direcció diu que de la reorganizatció de hores i nosaltres diem que de la reducció de hores. Bàsicament, ells volen que sigui el treballador que asumeixi treballar encara més hores cada dia o que se li desconti del sou. Nosaltres diem que és l'empresa la que ha d'asumir els costos d'una reducció de jornada anual sense costos económics pels treballadors/es. Encara no hem entrat a debatre en quin dia (de dilluns a diumenge) de la setmana haurian de colocar-se, ni si haurian de seguir seguits.

En segon lloc, i en relació al company Teo, basicament el que va pasar és que en aquella cotxera el cap es negava a donar la llista de serveis mínims i tractava de ficar la por al cos als treballadors per que fessin d'esquirols. Quan va veure que cap de les dues coses funcionavan va decidir que el antidisturbis es posesin en un cordó just davant del piquet per no poder informar als companys/es i d'aquesta manera també imposibilitat veure si eren serveis mínims o no. Això va provocar un aument de la tensió i quan un mosso va empenyar i li va clavar una patada al Teo ell només va dir que no el peguessin. Acte seguit li van caure garrotades per tot arreu.

Espero que t'hagi clarificat la situació.

Comitè de descansos


Què en penseu del tema?

Imatge del dibuixant Azagra


És possible que el vostre navegador no pugui visualitzar aquesta imatge.

dilluns, de març 10, 2008

Valoració eleccions, patirem com uns cabrons!

Post escrit per Bernat Picornell

Tot just començo a escriure aquesta valoració de les eleccions quan em truquen informant-me: en Puigcercós ha dimitit per dedicar-se al partit. Ara sí que en Carod pot sospirar, algú el lloc li pot pispar. Però bé s’ho haurà de muntar el número dos si del congrés en vol sortir victoriós. No avancem aconteixaments, vés a saber quina en porten de ment.

De moment valorem el congrés: Esquerra ja és un partit més. Ha perdut el grup propi, els Verds també, tots acabarem al carrer! El bipartidisme es va imposant: només dos grups sobreviuran. Esquerra i Izquierda encara podran negociar, la Chunta i els independentistes bascos no podran ni demanar. I és que el PSOE i el PP ben iguals deuen ser, el PP “viva Galicia”, i el PSOE “viva Letizia!” La “nena” no ha nascut, però del PSOE un president gens merescut.

Agafem aire ben fort o del congrés en sortiràs ben mort. La derecha se impondrá, cullons Catalunya com patirà! Si que té poca memòria la gent, la RENFE l’acabaràs empenyent! L’1 de desembre la Magdalena ens volíem menjar, i ara ministre de retards serà! Una merda eleccions per acabar-ne fins als collons. Us n’havíeu oblidat del Bono, i olimpíades a la capital d’Ejpaña? Doncs les patirem, no fos cas que els Catalans guanyem!

Sí senyors sí, els que no vau anar a votar, tot això us passarà! I és que sovint l’abstenció no és pas la millor opció! A Espanya ho hem perdut tot, fins i tot el nostre argot. De política haurem d’aprendre si no volem caure en la mateixa pedra.

Ja vaig acabant, no vull fer-vos adormir. Hem de ser conscients que a partir d’ara Espanya serà ben rara. No intentem pensar-hi massa i sortim tots de casa. O ens mobilitzem tots ara o farem tots mala cara. Els polítics no tindran pietat, practicaran l’espanyolitat.


dijous, de març 06, 2008

Quina uni volem? (I)


Post escrit per Bernat Picornell

Escric aquest post de manera urgent i ràpida atenent als esdeveniments d'última hora que s'han produït a la UAB... A continuació exposo un text d'una noia que va estar tancada ahir a la facultat de Filosofia i Lletres:

"Eren prop de les 12 del mig dia, quan una cinquantena d'estudiants ens varem ajuntar per fer el cercavila informatiu amb l'objectiu de visualitzar el nostre desacord amb el procés de Bolonya i convocar la manifestació de dia 6. El cercavila acabà amb l'entrada a la facultat de filosofia i lletres on prenguérem la mesura d'ocupar la facultat i no moure’ns d'allà fins quan el rector acceptàs dialogar amb els estudiants per tal d'aconseguir posar-nos d'acord i intentar paralitzar l'anomenat procés de Bolonya. L'ocupació fou totalment pacífica, demanant a la gent que estava fent classe que anàs surtint, la majoria de la gent va respondre positivament i van anar surtint. Varem bloquetjar les entrades de la facultat, i ens varem tancar a dintre. A la una del mig dia, estàvem allà dintre, mentre a fora hi havia un grup que a poc a poc es va anar fent més gran, un grup de suport, que ens tiraven menjar, ens recolzaven i van estar allà fora fins al final.

Després de parlar amb el rector (per telèfon), ell no va cedir a dialogar amb nosaltres i autoritzà l'entrada dels Mossos d'Esquadra a la universitat (cosa que no havia passat des de quan va venir Aznar, fa una tira d'anys). El grup de suport que estava fora es seieren al pati de fora de la facultat, mentre nosaltres els que estavem dintre ens sentarem lligats els uns als altres, i alguns lligats en cadenes. Els mossos feren una brutal carrega policial a fora, nosaltres a través de les portes de vidre o varem veure tot, assegudes allà sense poder fer res, veient com carregaven injustament contra les nostres companyes.

La premsa estava a dins la facultat, la varen treure a empentes, i a poc a poc ens van anar treient una per una, a totes les que ens trobàvem dintre, sense miraments. En aquells moments estàvem lligades de braços, i això ens donava la força per saber que no estàvem soles, que passàs el que passàs no estàvem soles. Però així i tot ens varen filmar un per un amb una càmera, i ens varen identificar. A mesura que anàvem sortint sentíem els crits de les companyes apallissades anteriorment a fora, crits d'esperança, de lluita i complicitat.

Posteriorment, el consell de govern reunit avui al matí, respectant totalment l'actuació dels Mossos, prendran mesures en contra de nosaltres.

Sabem que no estam soles, sabem que entre tots i totes ho podrem aturar!

El que va passar ahir, és fruit de la seva impotència davant un jovent que és mobilitza, una gent que els hi plantam cara, un jovent que els hi diu que no! Que això no pot seguir així!

Moltes gràcies per tot el suport que em rebut fins ara, esperem que això serveixi de concienciació, i que es pugui fer visible com funciona aquesta gent!

Això és la seva democràcia! "


Aquest migdia, hem anat a buscar al Rector però evidentment no hi era. Hem trobat el vice-rector i no ha volgut parlar... No escric massa més, ja m'extendré un altre dia tot i que vull deixar clar que l'actuació dels Mossos ha estat del tot brillant, com la del Rector.

En un proper post publicaré un text sobre una altra noia que era a l'exterior de la facultat i que va rebre uns quants cops per part dels Mossos...


Aquesta és la democràcia que volem?

Aquesta és la universitat que volem?

Aquesta és la policia que ens ha de protegir?

Aquest és el rector que volem?

Amb quin dret entren a una facultat?

Aquesta és la seva democràcia.

Aquesta és la universitat que tenim: NO a Bolonya.

Aquesta policia tortura sense motius i carrega contra manifestants pacífics.

Lluís Ferrer dimissió, no tens vergonya, tornem a les corredisses dels grisos?

Lluís Ferrer, tens por i crides als Mossos? Aquest matí també tenies por? Per què has marxat??



Més fotos a: http://picasaweb.google.com/bernatpicornell/DemandaDeDimissiDelRectorDeLaUAB

PD: Tinc un post preparat sobre la vaga de busos de TMB però em sembla molt més important això!


diumenge, de març 02, 2008

9 de març

Post escrit per Júlia Martí
Si em permeteu faré una mica de campanya electoral, però com que no tinc prou temps per explicar-vos jo mateixa els motius que em fan decidir el vot, us adjunto un article d'en Gaspar Llamazares que recull gairebé tots els motius pels quals crec que és molt interessant la seva postura.

'Cheques regalo', necesidades sociales
GASPAR LLAMAZARES 21/02/2008
Al inicio de la legislatura pasada, José Luis Rodríguez Zapatero manifestó su voluntad de fortalecer las políticas sociales en España. Desde ese mismo momento contó para ello con el apoyo expreso de Izquierda Unida. Desgraciadamente, demasiado pronto quedó en evidencia que esa voluntad inicial se traducía en fórmulas de actuación muy discutibles.
Por un lado, pese a que la mayoría de medidas legales respondían a aspiraciones fundamentales de la sociedad, y a cuya elaboración contribuimos, resulta que se aplicaban con insuficiencia de recursos. Esto hacía, y hace, que su impacto sea mucho menor que el esperado por todos los ciudadanos. Así ocurrió con la Ley Integral contra la Violencia de Género, con la Ley de Educación o con la Ley de Dependencia.
Además, bien pronto se pudo comprobar que el PSOE se plegaba con una disciplina realmente fundamentalista a las exigencias de la estabilidad presupuestaria. Lo hacía incluso al contrario de lo practicado por gobiernos más prudentes, que no dejaron de abordar necesidades de inversión pública más perentorias, sobre todo, en el campo del desarrollo sostenible y la innovación tecnológica, de los derechos sociales o de la educación pública.
Así, en estos cuatro años, José Luis Rodríguez Zapatero se ha dejado llevar cada vez más por las ideas liberales que defiende su Oficina Económica en el ámbito fiscal, muchas veces incluso en contra de las que defiende su propio vicepresidente, el ya de por sí conservador Pedro Solbes.
La renuncia a incrementar, o solamente a mantener, la fiscalidad de las rentas más altas, incluso con la pretensión única de acercarnos a los parámetros europeos, junto a la contención del esfuerzo en gasto social -medido como porcentaje sobre el Producto Interior Bruto- no han hecho sino seguir la lamentable estela del Partido Popular, manteniendo la divergencia social. Mientras se ha convergido al 100 por 100 en el nivel de renta con la Unión Europea, en materia de gasto social apenas hemos llegado al 60 por 100 de la media de nuestros socios.
Los militantes y votantes socialistas, y todos los ciudadanos progresistas en general, han podido contemplar con frustración cómo se defendían ideas que están radicalmente en contra incluso de las aspiraciones socialdemócratas más moderadas. A lo largo de toda la legislatura se ha difundido hasta la saciedad que es conveniente llevar a cabo rebajas impositivas -las que sólo disfrutan los más ricos, los mismos que no necesitan del gasto social y de la financiación pública para disfrutar de los bienes y servicios-, que hay que avanzar hacia la privatización de las pensiones (como defiende David Taguas, el liberal radical que dirige la Oficina Económica del Presidente del Gobierno), o que hemos de forzar superávits fiscales que implican renunciar, de hecho, al necesario gasto social.
Sólo la presión social de los sindicatos y la posición de Izquierda Unida-Iniciative per Catalunya-Verds (IU-ICV), la izquierda parlamentaria, han logrado contener hasta cierto punto estas agresiones neoliberales.
Para colmo, José Luis Rodríguez Zapatero ha realizado dos propuestas en la precampaña especialmente onerosas y carentes de equidad: el cheque-bebé, destinado a promover inútilmente la natalidad, y la reciente oferta de cheque-fiscal para devolver de forma indiscriminada 400 euros a los contribuyentes.
No hace falta extenderse sobre lo retrógrado e inoperante de esta última. Siendo injusta, porque nada lo es más que tratar igual a los desiguales, será también una medida inocua sobre la actividad y el crecimiento económico, como lo sería una mínima subida mensual de 30 o 40 euros en las nóminas de los contribuyentes. Pero, sobre todo, tiene un grandísimo y muy grave coste de oportunidad porque el troceo de 5.000 millones de euros en pequeñísimas partes impide una rentabilización social de ese volumen tan enorme de dinero público.
Para Izquierda Unida, todo ello demuestra que las políticas sociales aún anheladas por los ciudadanos están en peligro si se siguen dejando a la improvisación y de la mano exclusiva de las corrientes liberales del PSOE.
Existe una evidencia histórica de que la satisfacción plena de estas aspiraciones sólo puede venir de gobiernos que miran sin complejos a la izquierda y no a la derecha liberal, como demostró la evolución del gasto social en los ochenta. También lo es que cualquier gobierno del Partido Popular o una negociación con Convergència i Unió desde la izquierda significarán, con los datos en la mano, un impresionante paso atrás.
Entendemos que es preciso invertir la tendencia a la disminución de nuestro esfuerzo en gasto social. Es imprescindible un incremento del gasto público en infraestructuras sociales, educativas, tecnológicas y de comunicaciones. Lo es también darle la vuelta al discurso reaccionario de las rebajas fiscales que fabrican quienes se han convertido en portavoces de los más ricos. Resulta fundamental ser realistas en la gestión de los déficits y superávits públicos, manejándolos con responsabilidad pero sin renunciar a la inversión que garantice un futuro de progreso en España.
Todo ello sólo será posible si a la izquierda del PSOE hay la fuerza suficiente que evite que renuncien definitivamente a sus posiciones socialdemócratas y progresistas para caer en manos de una derecha tecnocrática y liberal que ya quisiera para sí el Partido Popular y los ideólogos de la derecha nacionalista. Y esa fuerza es Izquierda Unida.

En fi, en un altre moment ja parlarem de la importància del vot útil.