Entrevista a Lluís Maria Xirinacs (I)

En aquest cas, us insereixo la meitat d'una entrevista que vaig fer-li a en Lluís Maria Xirinacs en motiu del meu treball de recerca. En un proper blog ja posaré la segona part... No ho voldríeu tot de cop oi?

Entrevista a Lluís Maria Xirinacs

Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona l’any 1932, just a l’inici de la segona república. Es va ordenar sacerdot de molt jove i ben aviat ja va començar a tocar temes polítics. Xirinacs és llicenciat en Teologia i Filosofia, carrera que es va treure amb matrícula d’honor. Se’l pot considerar polític pacifista ja que va lluitar per l’amnistia dels presos franquistes amb nombroses bagues de fam i va estar-se un any i nou mesos cada dia davant de la presó model per demanar l’amnistia general dels presos polítics. Abans però va ser empresonat nombrosos cops i als anys 60 va participar en la “caputxinada”. Va ser candidat al Nobel de la pau tres anys seguits (1975,76 i 77). En aquella època va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya. El mateix any 1977 va presentar-se com a independent a les eleccions generals i amb més de mig milió de vots va arribar a ser senador per Barcelona. El 1980 va abandonar la política activa i actualment presideix la fundació Randa. Aquesta fundació és una iniciativa que pretén “des de l'arrelament als Països Catalans i el compromís amb l'espai euromediterrani, generar reflexió, difondre plantejaments i promoure accions encaminades a respondre a les necessitats de transformació social amb el rigor i la complexitat que el moment present ens planteja”.

Vaig decidir fer una entrevista a Lluís Maria Xirinacs perquè és una persona que, tot i estar retirada de la vida política, va lluitar per l’estatut del 1979 i a més, té uns coneixements molt privilegiats de política.

Catalunya necessitava un Estatut, o bé calia aspirar a més?

Em sembla que la independència és més viable en certs moments històrics que en altres. De vegades cal esperar anys, i segles, a que hi hagi un punt de viabilitat. Voler-la imposar quan no hi ha viabilitat és negatiu i faltat de realisme, però deixar passar l’ocasió quan és bona, també és una cosa molt equivocada.
Crec que Catalunya ha tingut dues ocasions, relativament properes de tirar cap a la independència; una va ser la mort de Franco, la transició, i una altra, la d’ara, que s’anomena la segona transició. Quan hi ha condicions objectives per un canvi, si no hi ha de manera paral•lela, condicions subjectives, no reïx. El ideal seria que les condicions subjectives hi fossin sempre, és a dir, que Catalunya estés a punt per quan es presenta la situació objectiva, aprofitar-la. Aquí, a Catalunya, això no ha passat sinó que els polítics que hi ha hagut en els interregnes, entre la República i la mort de Franco, eren mínims els que volien l’independentisme: el PSAN, el PSANP, i alguns altres, però la majoria de partits que estaven a la clandestinitat, només aspiraven a l’Estatut d’Autonomia.
Quan es va constituir l’Assemblea de Catalunya, importantíssima en aquell moment, es van formular quatre punts. El tercer punt està redactat d’una manera enrevessada perquè costava acceptar el que deia “El restabliment dels principis i institucions configurats a l’Estatut d’Autonomia de 1932, com a pas previ per al ple dret a l’exercici de l’autodeterminació” Això indicava una voluntat. El que va succeir és que aquest pas, de preautonomia, que per nosaltres era previ, va ser definitiu, que són les autonomies, i l’autodeterminació se’n va anar en orris.
Quan es va redactar la Constitució, jo era senador i, juntament amb en J.M. Bandrés, del País Basc, vam demanar que constés a la Constitució el dret a l’autodeterminació. Això no es va acceptar. La Constitució Espanyola és anti-autodeterminació. El plantejament és d’Espanya única, pàtria única de tots els espanyols. No hi ha manera de considerar que hi ha un poble català i un poble basc. Per tant, la sobirania rau en el poble espanyol i, com que el poble català serà sempre una minoria dins del poble espanyol, mai es podrà votar a favor de la nostra autodeterminació.
Quan vaig veure que la Constitució no respectava el poble català, l’Estatut del 79 no em va interessar. Vaig veure que era un Estatut baix de sostre. Em va tornar a interessar el del 30 de setembre de 2005. Vaig pensar que era un miracle. El que ha passat després ho he trobat tan desastrós ... però és el que hi ha!
El que ha de governar ha de tenir en compte el que hi ha, però el que és responsable de que les lleis siguin així, és una altra història!
Des d’aleshores fins al 30 de setembre a Catalunya hi ha hagut uns governs polítics que han acceptat aquest fet (cosa que jo no accepto. Per això em vaig apartar de la vida política) i s’han dedicat a governar el país traient el que es pugui d’aquesta situació de dominació.
Cal tenir en compte que l’autodeterminació és un dret natural, que tots els pobles haurien de tenir, i que està reconegut per l’ONU, i pels drets de les nacions d’Europa, però... no es reconeix.
Per a mi, durant aquest temps els governs han estat governs de polítics “petits”. Els governs s’havien habituat a la supeditació a Madrid. Així arribem fins ara. Va haver-hi un moment, fa 4 ó 5 anys, en que el Parlament de Catalunya va votar a favor de l’autodeterminació, en contra dels partits grans, que no hi estaven d’acord. No va tenir més transcendència, però s’hi van manifestar a favor alguns municipis, va haver-hi manifestacions al carrer, i això va establir un precedent.
A Catalunya hi ha més independentisme del que sembla, però és un independentisme feble i no hi ha gent disposada a jugar-se la vida, a jugar-se el lloc, el sou o el que sigui per això

D'on creu que ve el corrent actual de tornar a les idees d’autodeterminació?

Tot el moviment català de regeneració que va haver-hi ara, al voltant del 30 de setembre, és degut, en realitat al moviment basc. Quan aquí encara no es feia res en aquest sentit, es llança el pla Ibarretxe. La gent no sap que el pla Ibarretxe és demanar unes coses que estan per damunt d’unes altres, que els bascos ja tenen i que els catalans encara no tenim, com, per exemple, el concert econòmic, o els drets històrics. Els bascos, l’any 78 van dir que no votarien la Constitució, si dins de la Constitució no es reconeixien els drets històrics bascos. Espanya va haver de cedir. En canvi, els catalans, no vam demanar ni concert econòmic, ni drets històrics.

Si ara mateix tinguéssim un referèndum, encara que sortís que sí a la independència, no es podria fer...

Exacte, des del punt de vista legal.
Com va canviar el pla Ibarretxe els plantejaments catalans?

Quan els bascos van presentar el pla Ibarretxe, els catalans es van animar, quan encara manava Pujol (això la gent no ho sap, perquè ho atribueixen al tripartit, i no és veritat) a llançar-se dient que volien un estatut diferent. Va començar Convergència; després va seguir Esquerra Republicana, després els socialistes, i els comunistes. Tots van voler un Estatut nou. Aleshores va guanyar les eleccions el PSOE, i en Zapatero va dir allò de: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”, que és una mentida. S’hi afegeix una segona part “dintre de la Constitució espanyola” (aquesta segona part, no sé si la va dir aleshores, o s’hi ha afegit després)
Com valora la política catalana dels últims anys?

Tota la política catalana dels últims vint anys, i d’aquest període de negociacions, és fluixa. És una política feta des de la feblesa.
Primer, van darrera els bascos: si els bascos no es belluguen, els catalans, tampoc es mouen.
Tornant a l’Estatut de 30 de setembre, aquell estatut va ser una meravella. Jo no m’ho pensava. És la primera vegada que tinc una sorpresa històrica més aviat positiva. En vaig quedar entusiasmat.
Al dia següent, ja, en Maragall va dir que potser s’havien passat de rosca; en Montilla va dir que s’havien de presentar les esmenes que ells mateixos havien presentat i havien estat negades, etc.
Va ser gloriós la votació del 89% dels parlamentaris de Catalunya. Això, encara que després es tirés per terra, no deixa de ser una fita històrica de dir: la voluntat de Catalunya és aquesta.
Una altra cosa gloriosa va ser l’anada a Madrid, en que tres van defensar l’estatut. Aquella defensa va ser molt ben feta. Abans d’anar a Las Cortes, es van reunir, crec que a l’hotel Colón, els tres amb en Maragall, que era el president, i en Pujol que era el president antic. Això era una cosa simbòlica per dir que tota la política catalana estava darrera d’això.
A partir d’aquí tot va ser un desastre, una vergonya, traïcions, mentides. En Guerra va començar a dir que “cepillaría el Estatuto catalán”... i, abans de que en Mas, jo diria, traís Catalunya, pactant amb en Zapatero, a l’esquena de tothom, cosa lletgíssima, de les pitjors que han passat a la història de Catalunya, el PSC ja havia traït perquè estava a dues bandes: el PSC a Catalunya i el PSOE a Madrid. El normal hagués estat que tots els del PSC haguessin estat al costat dels catalans, fent una presentació unitària. No solament no va ser així, sinó que en Montilla, que era el secretari general del PSC, estava a la banda del PSOE.


Quines vies hi hauria per anar cap a la independència?

Una cosa és la qüestió legal. És a dir, aconseguir la independència per via legal, és un camí; aconseguir-la per via il•legal, és un altre camí. Si vols la independència, t’has d’independitzar de l’estat de dret en curs. Això no representa anar contra l’estat de dret, sinó voler-ne un altre.
Els catalans pensen que podran aconseguir la independència des de la legalitat, i, des de la legalitat, per definició, no hi ha manera. No perquè es vagi contra la legalitat sinó perquè es vol un altre estat de dret, o una altra constitució.
El mateix passa amb el procés de pau a Euskadi. Voler aconseguir una pau quan la guerra està feta des de l’ETA per fer un estat de dret nou, amb un Euskadi independent. Des de Madrid es diu que aquest procés de pau ha de ser dins de la Constitució, però és la mateixa Constitució que impedeix, no el procés de pau, sinó la independència.
Gairebé tots els països del món han aconseguit la independència per les armes, contra l’estat de dret vigent, per construir-ne un altre.
En resum, una via és la de reformar llei a llei, la via reformista, i l’altre, la de trencar amb la legalitat vigent per construir-ne una altra. Això, en època de l’Assemblea de Catalunya en dèiem la reforma democràtica o la ruptura democràtica. Tota la base de l’Assemblea de Catalunya volia ruptura democràtica i els partits van optar per la reforma. Aleshores va quedar un semifranquisme, que és la democràcia que tenim ara.

tornem a dir que no. Ni a l'Ebre ni enlloc!

Ja sé que en la blogsfera independentista i catalanista, la paraula més utilitzada més darrerament deu ser TRANSVASAMENT. És cert, però n'hem de parlar. N'hem de parlar ja que és un tema que està damunt la taula i que cal tornar a combatre amb totes les forces.
Com ja vaig escriure el 24 de març, estic totalment en desacord als transvasaments. I no és un no inútil de cara a la paret. És un no amb conviccions, no només de partit, sinó per sostenibilitat i respecte a la natura.
Remuntem el riu, mai millor dit i veurem que a Catalunya no tenim aigua. Hi ha un problema greu de sequera i això fa que es plantegi la possibilitat de portar aigua d'altres llocs amb vaixell. Fins i tot s'especula amb la idea de portar-la en tren... Amb tot això, el conseller d'Inicitativa per Catalunya els VERDS, posa sobre la taula la opció de fer un transvasament del Segre per tal de portar aigua cap a Catalunya. Certs sectors del seu partit s'hi oposen així com la resta de partits Catalans i Espanyols. Personalment trobo que és una aposta irresponsable ecològicament parlant. Com no podia ser d'altra manera, CiU aprofita per treure la seva aposta personal i frustrada des de fa tants i tants anys: el Roîne. D'aquest tema ja en parlarem un altre dia.

Tornem al tema. Ara resulta que l'aposta del govern és el transvasament de l'Ebre. Sí, aquest és el riu que tanta i tanta polseguera va aixecar quan els Catalans ens varem oposar a un possible transvasament cap a València i Múrcia. D'aquella oposició per part de gairebé tots els partits polítics Catalans ara en queden les cendres, i no només això, ara es planteja com una opció real. TOTA Espanya hi ha donat suport incloent les CCAA governades pel PP. Molt simple: si donen suport exigiran que es faci els transvasament també cap al sud.

No estàvem en desacord dels transvasaments en aquella època? Quina imatge donem a la resta d'Espanya? Ara ens podran acusar d'insolidaris? Tot i que no ho siguem (l'aigua de l'Ebre volia regar molts camps de golf, urbanitzacions, etc) aquesta és la imatge que donem! Un transvasament és totalment antiecològic i antinatural. Que falta aigua? Doncs eliminem els camps de golf i tot el que gasti aigua massivament! QUALSEVOL transvasament i en qualsevol circumstància és així. No perquè ara no tinguem aigua deixa de ser negatiu. Que és només temporalment? I què?

En fi, ens haurem de tornar a manifestar en contra! Tornem a treure "lo NUS" al carrer!

Lo riu és vida, no al transvasament, ni una gota, ni una gota més!

Visiteu:
www.ebre.net

Ministres.... i república! Que no ministres republicans

Segon post del dia però és que l'anterior no era d'opinió sinó d'exposició!
Voldria remarcar dos temes dels últims dies: la nomenació dels ministres i el 77è aniversari de la 2a república.
Comencem per la recent designació o ratificació dels ministres que conformaran, segurament fins a una nova reestructuració, el govern de Zapatero. Voldria destacar-ne uns quants que per bé o per malament em criden l'atenció. Primerament i podríem dir que s'emporta l'oscar a la millor designació la Carme Chacón. Personalment crec que en ZP, posant-la en una cartera tan important s'ha assegurat dues coses: seguir amb la política de "com més dones millor al capdavant" (i ara explicaré aquesta afirmació abans que algú se m'enfadi) i per altra banda assegurar-se que el PSC no aixecarà la veu al Congrés dels Diputats per damunt del PSOE. Qui són els grans ministres i els que mouran tots els fils? Vice-presidència (De la Vega), Economia (Solbes), Interior (Rubalcaba), Exterior (Moratinos) i Defensa (Chacón). En el moment en que la Chacón està present en les principals decisions d'estat, aquesta pressionarà al PSC per tal que no aixequi la veu. En cas de donar-li un "mini-ministeri" seria fàcil aixecar la veu. Com que serà "persona d'estat"... Ep, potser que li fem cas! En fi, més enllà de tot això del PSC m'encanta com la gent s'estima Catalunya, diu que ho donaria tot per ella i després s'envà a Madrid, crida Viva Ezpanaya i Viva el rey i res tu, que fa baixada! Un exèrcit que molt Català no és i un rei que de Català deu tenir l'Urdangarín i ni això, que és de ses illes i a més treballa a Madrid... Res tu, un cop més paper fenomenal de ministres Catalans a Madrid.
Seguint avall trobem a Magadalena Álvarez... M'abstindré de fer comentaris. El que està clar és que, com a mínim, l'AVE ja ha arribat... Esperem que no passem cap penúria amb la L9 o les passarem canutes!
Seguint avall avall.... Celestino Corbacho! Ràpidament: que després diguin que una carrera és important... En aquesta vida pots fer de tot sense una carrera, fins i tot ministre d'Espanya! Res, té molta formació!
Cap avall cap avall trobem un ministre d'indústria no català... Tota una novetat!
Seguim tirant la rodeta avall i... un ministre de Sanitat que es mou o s'ha mogut en el camp de la sanitat... Tot un detall!
Finalment un nou ministeri: IGUALTAT!! Primer de tot felicitar sincerament per aquesta política en relació a la "dona"! És un pas més en contra de les polítiques de la "dona" que tenen molts partits.... Igualtat i punt, no polítiques de la dona! I pel tema que és massa jove... I què? Qui té algun problema? Falta d'experiència? Els joves i no tant joves també hem de jugar amb la política! Bé que la portaveu del PP és jove i ningú ha dit res al respecte.
Pel que fa a la política de: cada cop més dones.... Estic en profund desacord. Crec que el sistema de quotes és vergonyós i que només afavoreix dones "florero". Si són bones? Endavant cap problema! Però llavors no et facis fotos amb les ministres presumint del tema... No hauria de ser una qüestió normal? Doncs normalitzem-ho JA!


Canviant de tema... Només volia rememorar els 77 anys de la proclamació de la 2a república Espanyola... Sí, és Espanyola i això no ens arregla res, però com a mínim és un petit pas cap a... la llibertat??

candidatures d'Esquerra al congrés...

Avui, com fa dos posts, parlem d'Esquerra.
Avui per presentar dues de les diferents candidatures que es presenten al congrés d'Esquerra del 14 de Juny. Avui presentarem Esquerra Futur i Gent d'Esquerra

Si és que algú encara no ho sap, s’han presentant quatre candidatures: Esquerra Futur (els "Carodistes" encapçalada per Ernest Benach i Rafael Niubó), Gent d'Esquerra (Joan Puigcercós i Joan Ridao), Reagrupament.Cat (Joan Carretero i Rut Carandell) i Esquerra Independentista (Jaume Renyer i Uriel Bertran).

En aquest post només posaré les idees bàsiques de cada candidatura... La meva opinió? El dia 8 de Juny la tindreu!!

ESQUERRA FUTUR

El nom ja ens indica moltes coses. Catalunya i Esquerra han passat un període de reforma estatutària en el qual el partit ha tingut molts alts i baixos. Esquerra està en un d’aquests baixos. Tot i això, segons Esquerra Futur, és l’hora de posar en marxa l’Esquerra del futur. Un partit del segle XXI, modern, gran i renovat, capaç d’aprofitar amb intel5ligència, transparència i eficàcia el seu capital humà, tot disposant, en cada moment, dels millors efectius per a la tasca més adient. Cal fer un gir en les prioritats de partit, diu el manifest. Només així es podrà crear una dinàmica de treball i continuïtat.
Per altra banda, l’eix vertebrador de la candidatura és la proposta, ja feta temps enrere, de convocar un referèndum d’autodeterminació l’any 2014 per tal que els Catalans i les Catalanes puguin decidir sobre el seu futur.
Finalment, l’últim dels paràgrafs, crec que recull prou bé el que volen en els propers anys: en aquest proper congrés, apostem per incrementar el rigor i l’exigència en la feina feta a les instàncies de govern. Apostem per una profunda renovació del partit. I apostem també perquè la tria del futur candidat o candidata a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 es produeixi quan el debat de les idees i les polítiques hagi estat abordat, el partit s’hagi renovat i s’hagin donat les millors garanties perquè l’elecció recaigui en qui millor expressi i representi el
nou horitzó. Seria absurd fer-ho a l’inrevés. I volem que això ho faci tota la militància, de manera directa, a través del vot, la màxima expressió de democràcia en qualsevol organització. Un debat democràtic i organitzat no debilita una organització política, sinó que la reforça. Si sabem encarar de forma correcta el debat congressual i el procés d’elecció del proper candidat o candidata a la presidència de la Generalitat, el partit en sortirà netament reforçat. Per això apostem amb tota convicció per la unitat i la renovació.


GENT D’ESQUERRA

Gent d'Esquerra podríem dir que fa propostes més clares i concretes que qualsevol de les altres candidatures. Primerament fa una reflexió sobre l’estat d'Esquerra a la actualitat. Segons GE, els independentistes no han estat capaços de capitalitzar les protestes dels catalans desenganyats amb les polítiques del govern de Sabateró. És per això que, segons ells, cal un canvi a la direcció d'Esquerra. Un canvi que porti a una nova capitalització dels independentistes i aconseguir així una majoria social que permeti arribar a la Independència.
A continuació enganxo un paràgraf que resumeix els principals punts i objectius que es marca aquesta candidatura:

La nostra candidatura aposta per modernitzar les infraestructures territorials del partit per tal de poder oferir a tot el país uns serveis mínims als nostres militants i quadres; descentralitzar la gestió interna per tal de ser més eficaços actuant des de la proximitat; cercar nous sistemes d’organització del temps i les reunions que permetin conciliar la vida persona i política; creació de nous àmbits de participació en la presa de decisions on es compti amb l’opinió d’experts en la matèria; elaborarem un Pla Electoral Urbà per millorar els resultats obtinguts en poblacions mitjanes i grans; arribarem a les 10.000 parelles lingüístiques entre militants simpatitzant d’Esquerra; aprovarem una carta de drets i deures dels i les representants institucionals; etc...

En el proper post exposaré els compromisos i programes de les candidatures restants: reagrupament.cat i esquerra independentista.

Neix sms25 el nou portal jove!

Neix sms25.cat, el nou portal jove de nova generació!

Sms25 neix per tal d'esdevenir un portal on tots els joves hi puguin trobar aquella informació que els interessa, amb la màxima actualitat possible i directament pensada per a ells. L'equip que impulsa sms25 és jove i, per tant, parlaran el teu llenguatge i sobre el que tu vols llegir. I, a més, amb els fòrums, els xats, els blocs i les fitxes d'usuaris (algunes d'aquestes seccions apareixeran en breu), podràs conèixer gent com tu, amb els teus interessos i estil.

L'equip d'sms25 espera que el portal esdevingui aviat un dels portals de referència pel jovent Català i que hi pugui trobar tot allò que busca sovint a la xarxa i que moltes vegades no troba. Vol també ser un punt on la gent amb mateixes inquietuds es conegui...

Esquerra i comentaris...

Avui parlem d’Esquerra… Sí, aquest partit que diuen que s’està esquerdant per tot arreu, aquest partit que no és serio… En definitiva aquest partit immadur que diuen alguns.

Avui escric sobre Esquerra perquè començo a estar ben tip d’aquestes consideracions.

Argument número u de la gent per desmuntar al partit: és un partit dividit, dos líders oposats. Bé, sobre aquesta afirmació cal dir que no és que sigui un partit dividit, sinó que hi ha certs corrents ideològics. Però d’aquests n’hi ha ben pocs: que preguntin a CiU quants corrents interns té: Espanyolistes, monàrquics, independentistes, federalistes. Des de la dreta fins al centre-esquerra. I a Esquerra què hi trobem? INDEPENDETISTES per sobre de tot. Sí, tindran maneres diferents per arribar a la independència (uns amb polítiques socials, els altres no...) però en definitiva una sola idea. IDEES CLARES, no com CiU, no com ICV-EUiA (aquests últims, si us plau, que es defineixin sobre comunisme i socialisme).

Argument número dos per desmuntar al partit: és un partit immadur, l’assamblearisme és el culpable. Doncs cal dir que Esquerra és l’expressió més flagrant, clara i rotunda de la democràcia. El nostre país no ha tingut una tradició democràtica molt llarga, és per això que alguns confonen entre democràcia i fer el pallasso. Ser democràtic NO és fer el pallasso, no és ser immadur. Com va dir aquell, al Juny, celebrarem la gran festa de la democràcia. Mireu, Esquerra és l’únic partit que el carnet de militant té poder. Els altres el llueixen i prou. Però no, a Esquerra tenir carnet vol dir poder decidir les polítiques del teu partit. És això immaduresa? Aquest missatge que estic donant també va per certa gent del partit que pensa el mateix. Que teniu por que la militància xerri massa? Em sorprèn, realment em sorprèn que es digui això. Gent que li costa assimilar el concepte de partit que té Esquerra. I que quedi clar: si ha de ser per mi, això no canviarà MAI.

Argument número tres per desmuntar al partit: no saben on van. Republicans d’Espanya, de Catalunya, federalistes...? Fa temps, va sortir publicada un article al TOT Sant Cugat criticant el nou nomenclàtor: Esquerra (i no ERC). Deia que si Esquerra havia deixat el republicansime... Doncs no. No es deixa de banda, es vol donar més importància a les polítiques d’Esquerres (i d’aquí el meu primer xoc amb els Carreteristes). Si no fos així, marxo cap a CDC i ep, ni d’esquerres ni res, Catalanista. A Esquerra anem més enllà, Catalanistes i d’esquerres. Quina república volem? Home, ara per ara l’Espanyola. Després, quan aconseguim l’independència ja instaurarem una república Catalana (tot i que Catalunya tradicionalment ha estat governada per reis...).

Mireu, no m’agrada que es malparli d’un partit amb 75 anys d’història. Però és clar, els mitjans no estan amb nosaltres. Qualsevol cosa és en contra nostre. Si netegen, la pols cap Esquerra. Mentrestant oblidem que fa un parell de mesos es va veure greument compromesa la unió entre CDC i UDC per discrepàncies amb “la casa gran”. Si és que en definitiva, no es pot tenir tot. O d’un bàndol o de l’altre. Jo trio independentista, d’esquerres i assambleari.

PD: Això d’esquerres no com voldrien alguns sectors Catalanistes, però això ja és un altre post!