Torno a escriure al bloc... Ja fa uns dies que hi volia escriure però ara tinc uns quants motius de pes!
El primer de tot és sobre la notícia que la nova rectora de la UAB serà l'Anna Ripoll... El més lamentable de tot, és que només el 8% dels alumnes, han anat a exercir el seu dret a vot! És totalment lamentable i menyspreable. D'aquí a aquí, tant democràtics que volem ser demanant un referèndum vinculant perquè sinó no és un sistema democràtic, i d'aquí a aquí ningú va a votar! Això què és? Evidentment tothom està en el seu dret de votar però després m'agradarà veure com s'oposa la gent (o no, eh!) a la nova rectora... Doncs haver anat a votar! Pots votar fins i tot nul o en blanc, però el que s'ha de fer és anar a votar! Aquí sí que hi podíem dir la nostra! Imagineu-vos què hagués passat si haguéssin votat el 70% de l'alumnat i hagués sortit un 65% de vots en blanc! Llavors estaríem parlant d'uns altres termes, però mentre no comencem a canviar les coses per la base, no anirem enlloc! Hi ha gent que s’ha queixat de la desinformació, però realment qui ha volgut seguir la campanya electoral, ho ha pogut fer: a través dels correus que enviaven un i altre candidat, a través de la web de la UAB, a través de xerrades, etc! Però no: un exemple més que els estudiants ens mobilitzem "radicalment" i quan toca fer les coses "bé", passem del tema! Lamentable!
El segon és el PSC, n'Alex Salmond pel mig i no sé quantes coses més. A mi em fa gràcia que hi hagués gent que encara pensés que el PSC s'oposaria al PSOE a la votació pels pressupostos generals de l'estat: il·lusos! Justament l'altre dia, en un esmorzar-tertúlia amb un "home d'Esquerra", ens comentava justament això, el PSC mai s'oposarà (tal com estem ara), al PSOE, justament perquè NO POT. Sí, sí, NO POT! Cal recordar que els catalans "tenim" dos ministres a Madrid, la Carme Cachón i el Corbacho... Doncs bé, aquestes dues persones membres del comitè executiu del PSC, penseu que s'oposaran a la votació? Creieu que la Chacón és molt molt catalana i està disposada a no trencar la unitat catalana que es planteja des de fa uns mesos? Jo crec sincerament que NO! PSC = PSOE fins que algun dels dos no digui el contrari, hi haurà gent que serà catalana dins del PSC, no ho nego, el que sí és cert, és que la majoria dels seus dirigents, els va més Espanya que Catalunya i el seu finançament. Hi havia una oportunitat que evidentment han deixat escapar, quan s'aturaran d'una vegada? Per cert, que només falta paperets del Montilla reunint-se amb n'Àlex Salmond... Realment em sembla fantàstic, és això el que li falta al PSC, una mica d’autonomisme i independentisme!
Apa, post ràpid perquè no tinc massa temps, però com a mínim, escrit està!
No tinc gens de temps per escriure! És per això que tinc molt penjat el bloc, sé que m'hi hauria de posar! En qualsevol cas, acutalitzo amb un post de n'Agustí Cerdà, diputat d'Esquerra a Madrid que reflexa PERFECTAMENT el que penso... Properament escriuré sobre el tema!
I sí, mori el Borbó!!
Avui, per aquelles casualitats de la vida, estic a Madrid. Al grup parlamentari d’Esquerra. Una Visita prevista que ha coincidit, ves per on, amb el dia del linxament mediàtic d’en Tardà. I em ve de gust ser-hi aquí. Amb en Tardà. Amb l’amic Tardà, que sempre hi és quan cal. Amb el company infatigable que s’atreveix a dir el que d’altres no gossen ni a pensar en la intimitat, amb el patriota que no té més interessos que servir al seu país i prou.
Un bon amic em va dir un dia, que a la política coneixeria el millor i el pitjor de l’espècie humana. I així ha estat, certament. Tardà, Joan, l’entranyable-gran Tardà, és d’allò millor que m’hi he trobat a la vida i a la política. Compartir amb ell aquests anys a Madrid ha estat, com a poc, un regal. Als Torquemades de la meseta i d’opereta els he de dir que en Joan Tardà és una persona culta, sabuda, molt sensible, tendra, honesta, tossuda i tenaç. I d’una fidelitat al País i a la gent que el poblem, inquebrantable. Segurament els sembla rar una persona així. Pobrissons meus, n’han vist tan pocs com ell¡!! Criden embogits “ Fuego al hereje”, tornant un i altre cop a aquella tradició inquisitorial i tan borbona, acarnissant-se sense mesura ni trellat amb el diputat Tardà ara que n’han tingut l’excusa.
Tardà molesta a l’españolerio impresentable, hipòcrita i inquisitorial. I també als amants del malabarisme i els jocs de mans, que vulgueren menjar truïta sense trencar els ous. Potser el conflicte ens allunye de la gent, sobretot de la gent conformada i conformista, però segur que el no-conflicte ens allunya de l’objectiu. I l’objectiu no és governar. No senyor. L’objectiu, per Esquerra no és altre que independitzar el nostre país. El govern és eina i no finalitat . I aquest sí que és un debat pendent, per clarificar, si més no, si hi ha algú que no té cabuda en aquesta nova Esquerra que dia a dia ja anem fent.
I, què voleu ¡!! Tardà és un dels meus ¡!! I quan ataquen un dels meus, li diguen Tardà o li diguen Carod, m’agredeixen a mi i a tots nosaltres, com a poble i com a país.
Visca la Terra i mori el borbó ¡!! Expressa les ànsies de llibertat, de segles encá, d’un poble que deixarà de dir-ho quan els borbons siguen, com a molt, els regnants del país veí.
Doncs res, seguint amb el guió, a priori, previst, Barack Obama va guanyar els delegats necessaris perquè l'escolleixin properament com a president dels Estats Units.
Vaig criticar en el darrer post la visió que molta gent tenia sobre Barack Obama, i ho reafirmo, no és el canvi pels Europeus. Repeteixo pels Europeus. Però allà es veu que sí. Els ciutadans han votat en massa per primer cop a la història des de la legalització del vot femení. La gent s'ha volcat totalment amb la campanya, i dia rere dia, es precipitaven els aconteixaments.
Vaig criticar també la obssessió que hi ha a Europa per un candidat i per unes eleccions nord-Americanes. Nois, el panorama internacional, no variarà GENS!!! Malgratr això, m'incloc dins del grup de criticats... Sí, sí, ahir a les 6 del matí vaig aixecar-me per mirar el seu discurs, i haig de dir que, conyes fora, és un gran orador, que és capaç de fer un discurs de 10 minuts davant de milers i milers de persones sense un sol paper (que li diguin al Pujol, que sempre portava aquelles notetes).
Bé, no tinc més temps per comentar, us deixo amb un súper link molt interessant i un parell de vídeos. El primer, la cançó del "Yes, we can", el segon, el discurs d'ahir!
"Guanyi qui guanyi, Europa estarà descontenta", vaig llegir va poc a un article fa uns dies. I espero equivocar-me, però serà així. O almenys, és el que pot semblar a priori! D'aquí uns dies se celebren les eleccions dels Estats Units d'Amèrica per tal d'escollir el 44è president, el proper inquilí del despatx oval de la Casa Blanca. A hores d'ara, qui més qui menys està posicionat en les eleccions: John McCain o Barack Obama. Qui més qui menys, tindrà clar per qui acostuma a "donar suport": Demòcrates o Republicans. Encara hi haurà algú que pensarà que hagués estat millor, per exemple, que Hillary Clinton hagués estat la candidata presidencial en lloc de Barack Obama. Amb aquest tema, personalment sempre dic una cosa: té més de dona Barack Obama, que de negre Hillary Clinton. En qualsevol cas, sovint es parla en les converses de cafè sobre unes eleccions que no són ni del nostre país. No ho són però evidentment ens toquen ja que en bona part, són els EUA els que mouen les cireres del sistema internacional. I un es pregunta: la gent, per què segueix amb aquest entusiasme aquestes eleccions, si després es queixen que tenim massa processos electorals a casa nostra? Sovint, parlar sobre política Yankee sona bé: "sí, jo estic a favor de Barack Obama... Tu no ho estàs?".
Malgrat totes les consideracions que es puguin fer sobre el tema, de si cal opinar-ne o no, és cert que marquen les portades dels diaris d'interès general. I mira que portem temps!! Doncs això s'acosta al final. S'apropen les eleccions i ara començarà un gran període d'aterratge a la Casa Blanca. Reprenent la frase amb la qual he començat el post, crec que Barack Obama no és el canvi que tothom voldria. El que voldria força gent (parlo d'Europeus) és un nou JFK. Vol un canvi de rumb a la política exterior nordamericana, a la política ambiental, a la comercial, a l'armamentística, a la social, etc, etc, etc. Doncs, espero equivocar-me, no crec que l'Obama no serà qui canviï tot això. Tothom està molt entusiasmat amb les eleccions: si guanya McCain, Europa estarà descontenta ja que volia Obama. Si guanya Obama, a la llarga, la gent veurà que tampoc és el canvi. Que milloraran coses però no serà el canvi que s'espera de 180 graus. I espero equivocar-me, eh! Perquè jo sóc dels que vol el canvi!
Malgrat el que deia aquest article, és clar que Obama desperta inspiració i confiança, és per això que ha tingut el suport que ha tingut. Ha recollit la gran xifra de 600 milions de dòlars (ho poso en números, que es veu més clar: 600.000.000 de $. Cal dir que el seu rival, John Mc Cain, n'ha recollit 300 milions. Però encara cal dir més. Aquests 300 milions són (si no recordo malament), el que van recollir George W. Bush i el demòcrata Al Gore. I si aquests milions els donen les multinacionals, o bé és perquè volen el canvi a la ciutadania nordamericana, o bé, perquè tothom s'ha afanyat a donar-li suport, sabent que guanyaria i sabent que haurien de ser allà per frenar el "change" (com diuen les pancartes i els mítings de Barack Obama).
Bé, sé que he llençat moltes idees a l'aire. Sé que parlo des de l'absoluta ignorància d'un Català que ja en té prou amb la seva economia. D'un Català que tot just comença a entendre com funciona el sistema internacional, i d'un sistema internacional cada cop més globalitzat. És per això que avui escric sobre les eleccions, perquè és el tema recurrent aquests dies!! Perquè malgrat la gent estigui farta dels polítics Catalans, la gent no té prou feina per fer campanya a favor de Barack Obama. I que quedi clar, no dic que les eleccions no marquin, per exemple, el futur Europeu.
Us deixo un vídeo sobre la campanya, d'AVAAZ, que denuncien el joc brut dels sectors més conservadors per tal d'evitar el que molta gent espera: el canvi.
Aquí l'anunci de l'altre dia que es va poder veure a les 5 cadenes més importants dels EUA.
En primer lloc, explicaré breument la cronologia dels fets pel que fa a la crisi de l’Urani de l’Iran. Cal explicar que és una crisi que ve de lluny: l’any 1976, quan Gerald Ford era president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) i Henry Kissinger n’era secretari d’estat, va ser la pròpia Casa Blanca la que va donar suport a l’Iran per desenvolupar una potent indústria d’energia nuclear. Les relacions entre els EUA i l’Iran varen anar variant, i després d’estires i arronses ens trobem en un punt en el qual la potència que ja va atacar l’Iraq amb el mateix pretext, ha amenaçat diversos cops el país del qual parlem, l’Iran. Els EUA han acceptat trobar una sortida negociada a la crisi (sense retirar les amenaces, evidentment), juntament amb 5 països més: França, Xina, Rússia, Regne Unit i Alemanya. Malgrat això, i els intents per salvar la crisi de, per exemple, Mohamed Albaradei (president de l’AIEA), encara no s’ha trobar cap sortida negociada.
Un cop feta una petita introducció per posar en context la situació actual, és interessant analitzar la crisi des de diferents punts de vista. Per una banda, Hobbes, ens diu que els estats estan dins d’un sistema internacional anàrquic caracteritzat per l’absència d’una autoritat central. L’Anglès, que va escriure la seva major obra l’any 1651 anomenada Leviatán, ens diu quel’home, en estat de naturalesa, està decantat a la guerra de tots contra tots, que l’home és dolent per naturalesa. Ja que els homes consideren que aquesta situació és insostenible, creen un “pacte social” i renuncien d’aquesta manera a la seva llibertat a mans d’un sobirà. En el cas de la crisi de l’Iran, Hobbes ho tindria clar: cal la creació d’un organisme supraestatal per tal de solucionar la qüestió. Un organisme que tingui poder vers els altres i que pugui decidir, si s’escau, sancions per l’Iran o simplement crear un equilibri per tal de deixar clars als països poderosos (EUA, per exemple), que l’Urani que utilitza l’Iran, l’empra en finalitats civils: en definitiva, un òrgan capaç de resoldre el conflicte. Hobbes, evidentment no apostaria per una ONU o per una AIEA tal com les coneixem ara, ja que no tenen cap mena de poder vers una part o l’altra: el president de l’AIEA ja pot dir missa que els EUA seguiran amenaçant, si cal unilateralment, l’Iran.
Per una altra banda, trobem Hugo Grotius. Aquest jurista Holandès, aposta per un poder i un dret internacional molt forts. En el cas de la crisi Iraniana, Grotius, no estaria d’acord en una intervenció unilateral dels EUA contra el país del pròxim Orient. Ara bé, si que veuria en bons ulls si fos la comunitat internacional la que ataqués, m’explico: Grotius defensa, com he dit anteriorment, l’ús legítim de la força si la comunitat internacional es veu amenaçada per un tercer país. Ara bé, aquest ús legítim ha d’ésser exercit per una societat de nacions (en el cas actual, la ONU). Per tant, si els EUA donés un primer pas i ataqués el país de Mahmoud Ahmadinejad, unilateralment sense una resolució del consell de seguretat de les Nacions Unides (en el qual, recordem-ho, els membres permanents tenen el dret a vet), Hugo Grotius no hi estaria d’acord. Cal buscar un consens abans d’anar cadascú per separat.
Finalment, trobem una tercera postura, defensada per Immanuel Kant. Aquest filòsof Alemany, ja va pensar en un organisme internacional basat en la cooperació. El pilar fonamental d’aquesta idea és el liberalisme contemporani. És a partir d’aquest sistema de democràcia i lliure comerç, que es pot mantenir un estat de pau internacional, el que ell mateix anomena “la pau perpètua”. Kant, que va morir a principis del segle XIX,basa els món i els estats lliures en un republicanisme amb unes lleis i mètodes judicials per resoldre disputes. Per tant, en el cas que estem tractant, Kant aplicaria un sistema de dret internacional que permetria arribar a un acord per tal de resoldre disputes: els països, que no tindrien un paper principal, haurien d’acceptar sense retrets, el sistema judicial com un sistema just per cada un dels pobles. D’aquesta manera, es resoldria el conflicte de manera pacífica i deixant intacte les relacions internacionals i s’evitaria la guerra.
En resum, trobaríem tres postures per resoldre la crisi: la de Hobbes, que apostaria per una societat de nacions forta amb poder per sobre de la resta de països per solucionar la crisi, la de Grotius, que defensa que un país no pot prendre decisions unilaterals per exemple d’atac a un altre país, i la de Kant, que aposta per un dret internacional capaç de resoldre conflictes mundials.
Avui toca el discurs que vaig fer en el transcurs de la ofrena floral a Rafael de Casanova que varem fer a Sant Cugat. Evidentment, també tinc pendent una resposta per l'Ignasi sobre el post del conflicte a la zona del Caucas!!
Un altre 11 de setembre i ja en van uns quants. I senyors, haig de dir que la situació no ha canviat massa. Si aquell 11 de Setembre de 1714 varen voler deixar clar que els Espanyols serien els dominants, he de dir que després de tres segles, ho segueixen sent. Ho van ser i són els nostres dominadors. Ells decideixen, ells fan i ells desfan. Què és això de respectar una regió? Ni regió, ni govern ni poble. Aquí Espanya fa el que vol. I suposo que a partir d'aquí ja sabreu la continuació del discurs... No ho hem de permetre. S'ha acabat ser els titelles de sempre. Ni Estatut, ni respecte per la llengua, ni una plena llibertat d'expressió, ni finançament ni respectar els DDHH amb allò d'un dret que li diuen autodeterminació.
Però tenim armes. Ens avala una institució, la Generalitat, de gairebé 650 anys. I des del 1359, 128 presidents han vetllat per la salut de Catalunya. Des de Berenguer de Cruïlles fins ara, recordant inevitablement Francesc Macià o Lluís Companys, tots han deixat la pell al territori. Evidentment ara ja no parlem d'un imperi i d'uns peixos del mediterrani que parlaven Català. Però parlem d'una NACIÓ escrita amb lletres majúscules. Una petita gran nació que vol parlar a Europa com aquells anomenats "grans" i que es dirigeix al món amb aires d'orgull i ganes de fer feina.
Als Catalans, se'ns ha anomenat de tot, però el temps ens ha donat la raó. Som treballadors i tossuts. I sobretot molt tossuts. Sempre que volem quelcom anem a buscar-ho i no parem. Doncs això, companys i companyes, és el que hem de fer. No parar de regirar-ho tot fins aconseguir allò que tantes vegades hem somiat. Ser lliures.
No ens han de fer por els grans gegants que intenten trencar el somni Català. Si mai han pogut imposar-se, no ho faran ara! Com podrien imposar-se amb per exemple, tota la gent que ens hem aixecat d'hora per commemorar aquella diada de 1714? A la nostra diada no ens dediquem a comentar anècdotes de cabres militars que desfilen. Nosaltres, a la nostra diada ens manifestem, i així, com no podem guanyar als Espanyols?
Mireu, Barcelona, estava totalment encerclada per l'enemic molts mesos abans de 1714. Hi havia veus que clamaven rendició. Gent que conseqüència de les condicions de vida preferia que entrés l'exèrcit de Felip cinquè. Malgrat això, hi havia molta altra gent disposada a lluitar. Va haver-hi crides a tota la població, fins i tot als nens, als avis i a les dones per lluitar contra aquells que volien suprimir les llibertats treballades durant tants anys. Doncs no. Ningú es va rendir i Barcelona va resistir a ultrança tenint totes les de perdre. Barcelona no va donar mai per perdut aquell combat. I jo em pregunto... Si ells no van abandonar mai el combat, per què hauríem de fer-ho ara nosaltres? Hi ha una gran diferència entre aquell 1714 i aquest 2008. Llavors estàvem en posició de defensa, ara estem en posició d'atac. En posició d'anar i guanyar-ho tot! Què ho tenim millor? Aquest 2008 o aquell 1714?
Jo mateix he sentit moltes vegades el comentari de "jo ja NO viuré la independència, això vosaltres, els joves". Doncs no! Amb aquesta mentalitat no anirem enlloc! I d'això, ens n'hem de convèncer tots: cada persona convençuda, cada persona que comença a explicar a tort i a dret els beneficis de la independència és una victòria. És una victòria per nosaltres i una derrota per a ells. Com deia Xirinacs, ells hauran perdut un esclau. Tots els esforços no són pas en va, i com diu la cançó, la victòria ens sorprendrà si la continuem buscant.
I el motiu per la independència és incontestable. Alguns pregunten: per què no intenteu d'entendre-us amb els Espanyols? Doncs no! Perquè portem gairebé 300 anys intentant-ho i no n'hem tret cap resultat. I el que ho negui que miri la història, que ni en un dels millors moments, la República, no varem aconseguir cap pas endavant! Perquè el que està clar és que no ens volen! Doncs si tanta mania aixequem, que se'n vagin ells, d'aquí casa!
He començat dient que ells eren els dominadors. Sí. I només cal comprar el diari per veure que no respecten, per exemple, l'estatut. I el darrer episodi, aquests dies, el finançament. Ahir mateix, en el missatge institucional del president Montilla, ell ens demanava unitat. Unitat de les forces catalanes per resoldre temes clau per al futur del nostre país com el finançament. Doncs des d'Esquerra estem disposats a seguir endavant amb la unitat. Unitat, però sense deixar que altres partits ens apareguin un dia fent-se una fotografia amb en Zapatero o un altre que pacti amb la vicepresidenta un nou finançament... Us sona? Doncs bé, ja per acabar, dir-vos que des de les JERC d'aquí Sant Cugat, no deixarem de lluitar ni un sol moment per aconseguir aquest gran objectiu: la INDEPENDÈNCIA!!
No podem permetre que ens dominin més, hem de passar a l'acció!
Torno de vacances, torno a posar en funcionament el bloc!
Torno de vacances amb les piles hiper carregades per afrontar projectes ambiciosos. Aquest any presento que serà un any de canvis. Segurament seguiré fent i consolidant coses que fins ara ja feia però tal vegada a un esglaó més alt, amb més perspectiva. Segurament amb més calma i tranquil·litat. Sense pressions. Serà un any d’assentament a la feina i com he dit, consolidar el que fins ara tinc. Afegint nous reptes que ja anireu descobrint i esperant SI US PLAU no acabar l'any com vaig fer-ho l'any passat: tot a la paperera!
Deixant una primera reflexió, explicar que ara mateix estic participant al 2nd ECPR (European consortium political research) graduate Conference a la UAB. Un congrés de política força interessant i enriquidor! A més amb trobades inesperades com la de l'Aintzane Conesa, que ves per on, coneixia participants del congrés!
Aquí gairebé tothom està cursant el Doctorat i qui més qui menys sap MOLT del que parla. Ara fa poc, he tingut una conversa sobre Ossètia del Sud i el perill que suposa desmembrenar l'estabilitat internacional.
Fins a quin punt s'ha de permetre Rússia violar la legalitat internacional? L'ha violat realment permetent i autoproclamant la independència d'un altre país? Personalment crec que sí. És circumstancialment diferent que Montenegro es proclami independent a que Rússia proclami la independència d'una regió per interessos propis. Dic que és circumstancialment diferent ja que és un gran corredor energètic i és un gran punt estratègic per Europa. Podríem dir que tota la zona és el motor (i mai millor dit) d'Europa? Amb això no vull dir que haguem d'acceptar la independència de nacions sense estat simplement per la situació que tinguin en el món. Simplement dic que Rússia ha creat el conflicte per posar Europa contra les cordes... Que és aquesta una posició centralista respecte el que seria el primer món i regions i països més desfavorits? Tal vegada sí, Europa sempre mira per ella. Normal. Però no només això, Rússia torna a ser prou forta per desafiar el món sencer. Montenegro no ha desequilibrat aquesta estabilitat de la que parlàvem. Rússia sí, i el titella de president també.
Recordo un "30 minuts" de fa un temps en el que una dona deia: Rússia ha resistit al poder de tots els Tsars, però no podrem resistir a les maneres de Vladimir Putin. I tal dit tal fet. No fa ni 50 anys del final de la guerra freda que tornen a desafiar. Evidentment, i no es pot negar, s'han refet del comunisme i com que les relacions internacionals es juguen al camp de qui els té més grossos, ara hi ha algú que pot desafiar Europa i Estats Units sencers.
Sancions? Sóc partidari d'aplicar-ne. Que són un país gran i Rússia no és Cuba per aplicar-li sancions? D'acord, però si Europa vol tornar a mirar a la dreta amb tranquil·litat, s'ha de fer quelcom. I reconec que tal vegada aquest discurs és el més "xungo" que he fet mai, el més centralista i del que menys he estat informat però... Segurament és l'estiu, que m'ha revolucionat.
Per tant, i centrant-me una mica, amb sancions o sense, s'ha de mediar, deixar clar quin paper té cadascú en aquest trencaclosques internacionals i evitar les afirmacions de l'estil: "No tenim cap por per tornar a la guerra freda". I això segurament ho dic referint-me a TOTES les parts implicades. No crec evidentment que entrem a un espiral de conflictes però més val prevenir que curar. Xina és gran, Rússia és enorme però cal mediar per tornar les coses a lloc i evitar puntes d'iceberg d'un gran problema (si és que abans no n'hi havia amb Putin i companyia).
PD: Insisteixo, el que he escrit aquí és sense massa informació i segurament quedant-me només amb la premsa... Qui sap si investigant més...
Fa molt temps que no escric... Però la veritat és que amb Festes Majors i coses diverses... No he tingut temps! Doncs bé.... La gent demana les fotografies de Festa Major... Doncs aquí estan! Aquestes són les fotografies del dia 26! Si algú les utilitza... simplement tingueu en compte que les he fet jo! ;)
No tinc massa temps i, tot i voler-vos comentar el recent episodi de guerra entre les llengües minoritàries i el mateix estat Francès. Per pura casualitat ahir a la nit vaig estar llegint sobre el tema i ves per on, avui ens han preguntat la qüestió a l'examen de Ciència Política... Queda apuntat per comentar-ho!! Queda pendent també la contestació de "l'Anònim"!
Simplement vull escriure i informar-vos que demà serà l'últim "la Nit al Dia". El programa que s'ofereix cada dia a mitjanit a TV3 plega després de 6 anys. Primer va començar a emetre's al 33 però conseqüència de l'èxit, ha ocupat durant 3 anys les graelles de Tv3. Fins fa poc el presentava la Mònica Terribas i en confirmar-se el seu pas a la direcció de Tv3 ho ha presentat Albert Clossas.
Personalment crec que ha estat dels millors programes en els 25 anys d'història de Tv3 ja que, tant convidava a la reflexió en les entrevistes, com informava amb molta regurositat les informacions més destacades. Han estat molts els cops que, arribant tard a casa sense veure les notícies, he comptat amb "La nit al dia" per tal de no marxar al llit sense saber-ho tot del dia. Grans entrevistes a grans personatges resseguint fil a fil l'actualitat nacional, estatal i internacional. SEMPRE rigurositat i neutralitat absoluta. Tothom ha passat pel programa de mitjanit de Tv3.
Demà, última entrevista. Raimon Panikkar. I no crec que sigui pas casualitat. Gran personatge i filòsof resident a Tavertet... L'altre dia sentia una conversa entre ell i n'Antoni Basas i realment val a dir que té mooolt talent. Us convido a escoltar les seves reflexions i converses al matí de Catalunya Ràdio i també us recomano a llegir un llibre editat per Proa sobre aquest mateix tema. El llibre es titula "El Matí amb Raimon Panikkar". Simplement esplèndit.
Tornem al tema... No sé si donen de baixa el programa pel canvi de presentador però simplement em sap molt greu... En un món en el qual cada cop més els programes de televisió no ensenyen la realitat, la "Nit al Dia" posava les coses al seu lloc...
Simplement això, volia deixar constància que aquest programa ha sabut posar a tothom "la nit al dia".
"Anònim": et responc amb un nou post ja que vull que vegis la resposta! Primer de tot... Ja sé que no ho faràs però... Trobo si més no "lleig" que ho diguis anònimament!! Vaja, tampoc mossego, eh! També cal dir-te que gràcies de tornar a deixar el comentari (entenc que el de l'altre dia també erets tu) i així et responc ja, sinó no ho hagués fet fins d'aquí un temps.
Bé, primerament Països Catalans. Escolta'm una cosa. Jo els defenso com qualsevol altra persona pot defensar que el Valencià no és Català. M'explico: l'estat espanyol unitari no és històric també? No varen crear l'Espanya del gran imperi fa molts i molts anys amb una centralitat que a voltes encara dura? Doncs el mateix. Crec en els Països Catalans per un motiu cultural!
Hi ha molta gent al País Valencià que n'està fins allà baix d'Espanya. Que està fins allà baix de tenir un llindar del 5% que no permet que surtin escollits partits petits. Que està fins allà baix que no es permeti una lliure circulació d'ideals i que de tant en tant posin bombes a la seu d'Esquerra d'Alacant o que cremin periòdicament la seu d'edicions 3 i 4, propietari del qual, Eliseu Climent, va pagar de la seva butxaca el repetidor perquè es pogués veure TV3 al País Valencià. Que està fins allà baix de tant d'Espanyolisme. AIXÒ ÉS HISTÒRIC??????? Tots aquests greuges són històrics? Si us plau, digue'm que sí!
Hi ha molta gent a la Catalunya Nord que està fins allà baix d'un estat centralista i de l'estil més Jacobí dels últims temps. Que està fins allà baix de Nicolas Sarkozy. Que està fins allà baix d'un estat que no protegeix un bé cultural: la llengua!!!
I podria seguir amb la gran llista de desavinences entre territoris. És per això que vull uns PPCC lliures d'estats que no volen res més que fotre la cultura Catalana. Per això. Evidentment és complicat però per això ho busco, per rebaixar-ho! I escolta, jo no he proclamat res, no he proclamat cap independència. Si ho hagués fet les tropes dels estats Espanyol i Francès ja haurien sortit al carrer, com l'any 1707 en el qual van cremar Xàtiva sencera!
Escolta, no és que pensi que el meu partit és l'únic que lluita per la independència. És que et demano que em diguis un partit de Catalunya que ho faci! Evidentment hi ha formes de buscar-ho. Ho ens encarreguem primer de la qüestió nacional o primer la social. Si optem per aquesta segona, entrem a govern, treballem i d'aquí un temps en parlem. Escolta una cosa: tu saps quina feina es fa? Tu saps quina és la regió d'Europa que coopera més? Catalunya. Saps qui porta cooperació? Esquerra. Saps qui crea més pisos per jovent que mai? Esquerra. I tot això, per crear un millor país per assolir la independència. Escolta, si no hi veus canvi tranquil, ja el veuràs. Però si et llegeixes el post que he escrit abans, no dic que l'executiva hagi d'aconseguir la independència. Som tots i cada un de nosaltres que l'hem de cercar. I jo ho sento però les hores que he dedicat pel país no les has dedicat tu amb molts altres temes que, ho sento, desconec. Treballem i no ho deixem de fer. Ja et posaré exemples un altre dia, t'ho asseguro.
Que li donem la mà al rei? Evidentment que sí! Escolta una cosa, com vols que aconseguim la independència si no entrem en el joc democràtic, m'ho expliques? Òstia dona'm una solució vàlida i la posarem en pràctica! I no t'enganyis, per exemple, les CUP, per dir qualsevol cosa, també entren en el joc democràtic per aconseguir arribar més enllà.
Què collons dius dels cotxes oficials? Escolta, no som uns venuts. A veure si tu ets capaç de portar la vida que porta qualsevol polític. Aixeca't a les 6 del matí i arriba a casa a les 2 de la nit havent tingut simplement una hroa per dinar. Això no ho vol ningú. No sé si treballes o no. Però a veure qui és el llest que un 15 d'agost atura les seves vacances per anar a Barcelona a arreglar un tema d'estat. Creus que després recuperen aquests dies? Ni el més majara dels treballs fa aquests horaris. I evidentment que es va en cotxe oficial. Els càrrecs de govern bé han de tenir protecció, no et sembla? I una cosa, sobre el tema del carril d'emergència...
Sí, són més important que tu. Bàsicament pq són càrrecs de govern i tu no. Ells treballen pel país i tu, si treballes, també però a menor escala. Ells fan aquests horaris, tu no.
Carril d'emergència... Escolta, et creus tot el que surt als diaris? Primer, era una simple carta al diari. Segon: com aquella dona va poder veure que era en Carod si anava corrent pel carril d'emergència i el més important: COM EL VA PODER VEURE SI ELS COTXES OFICIALS PORTEN VIDRES FUMATS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!??????????????
I no, no ens la porta fluixa. Torno al tema d'abans. Hi ha gent dins el partit que prefereix govern per això, per treballar per les persones. Primer informa't de la obra de govern i després en parlem!!! Si? És un ** tòpic el de "els polítics no fan res". I una merda no fan res. Si realment no féssin res el país no tiraria, i em sembla a mi que sí que tira. Ja escriuré sobre això i et faré una llista de coses fetes!!
Apa, siau i espero que diguis qui ets, jo ja saps qui sóc.
PD: potser no treballa en una fàbrica però treballa molt més que algú que treballa en una oficina... Horaris... Tu els fas? Respòn. Quina responsabilitat tens tu dins del teu lloc de treball? Ell, quan era conseller de Governació tenia una responsabilitat que ni un cap d'una empresa!
"Al loro! Que no me los embauquen!! Que no estamos tan mal!"
Doncs ja està, el dia 14 ja ha passat. Avui és "el dia després". Avui i en els pròxims mesos és "l'endemà del congrés". Sí. Hora de la UNITAT! Hora de dir sí a un projecte. D'aquest congrés en podem extreure uns punts bons de la ponència definitiva... Anem a pams.
Dia intens. El congrés comença més o menys puntual i primer gran moment: informa del president sortint. Doncs molt bé, un discurs GRAN d'un home que deixa el partit 50 vegades millor que com el va deixar. Bé, això ho haguéssim dit fa uns anys però és igual: ha treballat, ha fet feina i ha combregat amb tothom. Ha sabut mantenir la unitat interna fins i tot en els moments més crítics com la conversa a Perpinyà. La unitat fins ara, al final. Fins el moment en el qual Carretero va sortir del govern. Discurs, torn tancat de paraules i rèplica. Gran orador i gran president. Moment de treure la balança: opció armada o opció democràtica? A parer meu ha de jugar paper "Felipe González"... Orador que parla i s'aixequen els pèls! Gran orador i gran final: PRESIDENT PUIGCERCÓS, SECRETARI GENERAL RIDAO, A LES SEVES ORDRES!!
Doncs mira, aquest potser seria el moment amb el que em quedo. A les seves ordres. Torno al principi i recordo la campanya: el dia després unitat... Quantes vegades ha sortit aquesta paraula avui? Incomptables. Doncs això, escolteu, que no ha sortit en Xavier Vendrell? UNITAT. Que no és l'executiva que volem? UNITAT. Que han retirat l'esmena a la totalitat d'en Carretero? UNITAT. Que no ha sortit el teu conseller nacional? UNITAT. Que no... i un gran etcètera de qüestions que haurien pogut anar millor (i sort que no han convidat Unitat Nacional al congrés, seria brutal!).
I demano si us plau que tota aquella gent que no és del partit i que no sap com ha anat ben bé que callin. Que callin i no diguin res, perquè si realment són independentistes, tot i que no combreguin amb Esquerra Republicana de Catalunya, som l'únic partit que apostem. I apostem fort! Com ha dit aquell, de 1000 que preguntem, 2000 contestaran? partit Independentista, Esquerra.
I faria aquest discurs etern. Em fa il·lusió haver participat en aquest congrés. Un més de la història... I ja en van 25! I tot que em costa dir-ho simplement pel fet de com han anat les coses, estic orgullós d'aquest partit. Estic orgullós de tenir una GRAN oposició interna i que tothom treballi. Alguns no combreguen amb el final, però pocs militants seran els que tocaran el dos. Perquè aquí estem per treballar, perquè la independència no és qüestió del 2014. És qüestió d'ara! Fins ara hem treballat i ara seguirem treballant. Amb més força que mai. I no oblidem. Al veí, no l'ha de convèncer en Vendrell, ni la Pilar Albiol, ni en Puigcercós o en Ridao. Hem de fer-ho treballant, militant, des del carrer. Des de les places i carrers de totes i cada una de les viles dels Països Catalans hem de convèncer. I ens ho hem de posar al cap! Ningú de nacional aconseguirà la independència. Ni els mitjans de comunicació ni ningú altre fora de casa militant anònim. Només aconseguirem la independència el dia que vagis en tren i prefereixis perdre'l per discutir amb el venedor i dir-li: un bitllet direcció Vic. I és que ja sabem, PRÒXIMA ESTACIÓ, INDEPENDÈNCIA!!!
Tinc molts temes dels quals parlar. Que si Joan Puig per aquí, que si Air Berlín per allà.... Contestar comentaris... Intentaré fer-ho properament! Però jo no sóc com en Joan Puig que actualitza cada dia!!!! Avui... Tornava a tocar Esquerra, és clar!
Si us plau, no ens desanimem, anem endavant, no baixem del tren. Endavant a treballar i a posar "toda la carne en el asador". A per totes!!!
Bé, publico els resultats de les dues enquestes que fins aquesta matinada estaven obertes al bloc... La primera era referida a les candidatures del XXVè congrés d'Esquerra. Hi havia quatre opcions tot i que sóc conscient que al ser "llistes obertes" podies votar un possible candidat a la presidència i un secretari general de diferents candidatures... Han votat 42 persones i la candidatura "guanyadora" ha estat la d'en Joan Puigcercós i en Joan Ridao... Pel que fa a la segona posició ha estat per la candidatura de Carretero i Carandell seguits a només un vot, de Jaume Renyer i Uriel Bertran. Per últim, el tàndem Benach i Niubó ha obtingut 7 vots. Publico els resultats avui, dia de jornada electoral a Esquerra Republicana. Molt segurament, el pròxim post ja serà amb els resultats definitius damunt la taula!
La segona pregunta que hi havia damunt la taula era qui preferia els votants: Barack Obama o Hillary Clinton. La data per tancar la votació la vaig fixar a l'Agost, mes en el qual se celebrarà la convenció demòcrata. Ho vaig fer ja que pensava que els superdelegats serien els que acabarien triant un candidat o un altre. Però finalment he tancat la votació aquest dissabte ja que Hillary Clinton es retirarà, previsiblement, de la carrera cap a número u de les llistes Demòcrates de les eleccions a la Casa Blanca. S'han registrat 36 vots dels quals el 85% (30) ha anat a parar a Barack Obama i el 15& (6) a Hillary Clinton
Tinc ganes que sigui dissabte. Tinc ganes que sigui dissabte per deixar amb un pam de nas a tots els altres partits polítics d'àmbit nacional i estatal. Esquerra ha patit, per part de molts mitjans de comunicació, un autèntic linxament i ganes de desgastar el partit. Des de molts fronts. No només, com es podria imaginar, des de fronts Espanyolistes com poden ser l'ABC, El Mundo, la Razón, etc., sinó també des de fronts Catalans: El Periódico, La Vanguardia... S'ha dit moltes vegades que Esquerra no és un partit seriós, no és un partit exemplar i modèlic, etc etc etc. S'ha dit que els seus dirigents no fan més que barallar-se i fer-se la vida impossible... Doncs dissabte farem una cosa inimaginable en d'altres partits. Farem servir la nostra veu per tal de decidir el nostre futur president i secretari general. El carnet d'Esquerra Republicana, dissabte, tindrà molt més valor que qualsevol altre carnet de militant d'un altre partit. Ni el PSC, ni CiU ni el PP farien una cosa així. Esquerra dissabte celebrem la "gran festa" de la democràcia. Això ens converteix en un partit dèbil? Al contrari! Com un partit pot anar donant lliçons de democràcia (com ha fet de vegades Jordi Pujol) si no es pot escollir el teu representant? Aquesta jornada electoral, sota concepció meva, va molt més enllà d'escollir els membres de la propera permanent nacional d'Esquerra. Vol demostrar que és possible un sistema de primàries dins d'un partit. Des de dins del partit, alguns hem pres el compromís de respectar el que surti. I espero que sigui el que finalment acabi passant. Cal que cadascú es responsabilitzi dels seus actes i perquè surti en Joan Puigcercós no estripi el carnet i toqui el dos: no. La militància haurà d'estar més unida que mai per tal de demostrar als mitjans de comunicació com és la militància. Una gent que quan va haver de posicionar-se pel no a l'estatut, no li va tremolar el pols. Una gent que és capaç de fer canviar la seva direcció nacional. I això a altres partits NO PASSA! Recordo encara el referèndum de la constitució Europea, quan un grup de Convergents va muntar la plataforma "euro-convergents pel no" per forçar el "NO" al referèndum pel qual s'establia una constitució Europea. Ni de lluny van aconseguir-ho. En canvi, les assemblees locals i territorials sí que van tombar una decisió de la direcció nacional. Ni por ni res. La gent d'Esquerra Republicana no té por. Hem de desmarcar-nos de la gent que no està d'acord amb un assemblearisme. No fa menys fort ni res. Simplement fas que estar en un partit sigui quelcom més que pagar cada tres mesos. Sí, temps ençà fins i tot les JERC van fer campanya en contra l'assemblearisme, però d'això ja en fa gairebé 20 anys. Quina por hi ha a agafar un model com el dels EUA o com França? Un procés de primaries és tan necessari com un procés electoral qualsevol. Clar que la cultura política Francesa o Nord-Americana no és la mateixa que la que hi ha instal·lada al nostre país... Parlant d'Estats Units i procés de primàries, per fi ja hi ha candidat Demòcrata a la Casa Blanca... Barack Obama. Primer candidat negre a la casa Blanca. I així de ràpid es diu! Ja en parlaré en un altre post però personalment n'estic content ja que com va dir aquell, l'Obama té més de dona que Hillary Clinton de negre!! Però això ja és un altre tema. Recopilem: dissabte se celebra la gran festa de la democràcia i cal que tots i cada un dels militants d'Esquerra tanquin files per demostrar a la premsa que sí, que Esquerra no és un partit de fireta! Ara bé, els mitjans seguiran carregant: la independència no interessa. I si no tanquen files, cap problema, els altres partits seguiran sense fer primàries i Esquerra continuarà sent l'únic partit que seguirà apostant per la democràcia.
Falten 4 dies per tancar la votació de quina candidatura preferiu que guanyi el congrés d'Esquerra... l'Equip de Puigcercós + Ridao, Carretero + Carandell, Renyer + Bertran, Benach + Niubó.... VOTEU!!
Aquest article el podeu trobar al TOT Sant Cugat i al diari de Sant Cugat d’aquesta setmana i al diari “El Punt” (edició Vallès Occidental) de dissabte 31 de maig.
Vergonyosa biblioteca
Què fa un estudiant de qualsevol indret de Catalunya en època d'exàmens? Segurament, anar a estudiar a qualsevol biblioteca a prop de casa seva.
Què fa un estudiant Santcugatenc en època d'exàmens? Quedar-se a casa estudiant! És imperdonable que un dels pobles més importants del Barcelonès tingui una biblioteca tan petita, amb pocs exemplars ACADÈMICS i amb un horari increïble! Com pot ser que tanqui els dissabtes a la tarda, diumenges i dilluns al matí? Per no dir que tanca a les 9 de la nit, com els comerços! Una biblioteca no és un comerç és un SERVEI, i com a tal, ha de satisfer les necessitats de la població, cosa que no fa ni de lluny. Ara ampliaran horaris... A partir del 12 de juny... Qualsevol cosa és millor que res però... Senyors de l'ajuntament: sabeu quan comencem exàmens els estudiants? Dissabtes a la tarda, diumenges i dilluns al matí ens seguirem quedant a casa.
PD: Hi ha una errada. Vaig posar “Barcelonès” quan en realitat volia posar província de Barcelona… No és que vulgui formar part del Barcelonès eh! El Vallès resisteix!
Sembla que l’activitat política nacional i internacional d’aquests últims dies s’ha accelerat notablement… Derogació del decret de sequera sí, derogació del decret sequera no, últimes novetats sobre la proclamació del candidat demòcrata a la Casa Blanca, obertura de la frontera Birmana un mes més tard de la catàstrofe, etc, etc. Per altra banda cal explicar que tinc forces posts pensats per publicar: protesta de la situació de biblioteques a Sant Cugat, sobre l'inici de la cultura Europea (fent referència al llibre de Josep Fontana (1994), Europa front l'espill), volia comentar un article de la Vanguardia d'avui (29 de maig) d'en Màrius Serra, un post sobre el GerryMandering (link amb una fotografia perquè aneu fent boca, ja explicaré què és!), etc, etc, etc. Per tant, molts posts per publicar però vull seguir en la línia de publicar un escrit cada quatre dies aproximadament! Per altra banda, i abans d'iniciar l'escrit d'avui, demanaria als lectors d'aquests, que deixin algun que altre comentari! Tan se val de quin estil sigui: des de "quin article més xorra" a comentar sobre de quin color tenen la llengua als gats... Recordo també que ens pocs dies es tancarà la votació sobre qui preferiu que surti President i Secretari General d'Esquerra Republicana de Catalunya... Acabeu de votar!!
Per fi em disposo a escriure... Toca País Basc. Ja és un tema recurrent en aquest blog parlar de la necessitat de normalitzar el discurs independentista per arribar a convèncer la gent. Ho ha fet Escòcia, i ara li toca el torn a Euskadi. Ahir, el seu lehendakari, complint amb les seves paraules ha expressat la voluntat seriosa de convocar a les urnes als ciutadans i ciutadanes bascos. Des d'aquest moment, les notícies s'han anat succeint ràpidament i les reaccions no s'han fet esperar.
Comencem pel principi. Juan José Ibarretxe, en roda de premsa, presenta el que seria el seu pla per recuperar l'estabilitat d'Espanya. Això passa per convocar un referèndum en el qual el poble Basc expressi amb claredat la seva opinió. Les preguntes serien dues:
La primera va dirigida especialment, diria jo, al Partit Popular. A la dirigent San Gil, Rajoy i companyia. Ells, que en la treva posterior a l'assassinat del dirigent socialista Ernest Lluch (si m'erro perdoneu-me!), van enviar a Aznar a negociar, amb banda terrorista, s'han posicionat en contra, durant tota l'anterior legislatura al diàleg amb E.T.A. Condició sine quanon, que abandonessin les armes. Després en parlem. Sobre el tema diàleg podríem fer-ne un llarg memorial de greuges: converses de Ronald Reagan, taules de negociació, negociació amb històrics antics membres de la banda com Julen de Madariaga (vegeu La Pelota Vasca), més tard empresonat), intent d'interlocució amb membres protagonistes d'haver aconseguit la pau a Irlanda del Nord amb la IRA, conversa d'en Carod a Perpinyà i un llarg etcètera sobre les converses de dirigents polítics i de la societat en general. No hi ha hagut cap exemple de banda terrorista que hagi abandonat les armes sense diàleg. No hi ha hagut cap exemple d'abandonament de les armes si no hi ha una clara voluntat d'interlocució entre les dues parts. I això no només vol dir parlar, sinó cedir en alguns aspectes... Ara ja m'estic anant per les branques però podria parlar sobre la detenció d'Arnaldo Otegi, personatges sobre Gerry Adams, etc. Però aquest no és el tema que ens ocupa avui.
Resumint: primera pregunta encarada a solucionar el problema, de vegades encallador, d'E.T.A. Aquesta pregunta deixa molt clar que E.T.A. ha de tenir un clara i ferma voluntat de deixar les armes. No que les deixi abans de parlar. Si tu no em dones res a canvi jo no faré res... Normal!
2a pregunta: segurament aquesta pregunta és prèvia a demanar la independència. És un pas previ a convocar un veritable referèndum. Una primera pregunta per instar a l'executiu Espanyol de negociar un referèndum d'autodeterminació i després sí, consulta popular.
Crec que és una consulta integradora. No va en contra la llei ja que no pregunta sobre la voluntat secessionista, sinó sobre la voluntat de diàleg entre ambdues parts. Voluntat integradora. Insta a fins i tot al PSE, a assentar-se al voltant d'una taula i xerrar. No unilateralment no, parlant totes les parts... A mi que em perdonin, però si hi ha manera més correcta de fer les coses... Que me l'expliquin!
Reaccions n'hi ha per donar i per vendre. L'executiu diu que si s'aprova al parlament basc (cosa que així sembla que serà), portarà la consulta al constitucional, la qual cosa paralitzaria 5 mesos el procés. El PP hi està d'acord però afirma que també el portarà ell (per tant dos recursos d'inconstitucionalitat, una gràcies a 50 diputats, el mínim per presentar-ne un, i per altra banda el recurs del senyor president). En Carod i en Puigcercós celebrant la decisió del lehendakari i titllant d'irresponsable la Moncloa, etc, etc, etc. Volia escoltar la COPE aquest matí però finalment no ho he fet... Ja me n'informaré.
Vaig acabant l'article tot i que sóc conscient de la de coses que m'he deixat. M'haureu de disculpar: l'examen d'economia amb les seves respectives polítiques fiscals europees, etc., poden més. Finalment només vull afegir una cosa. Que és inconstitucional preguntar si el País Basc vol separar-se? Que preguntin simplement si agrada el suc de tomàquet. Un sí seria favorable als interessos dels bascos, un no, voluntat de quedar-se... Ui, o potser no? Potser el PP diria que aquesta pregunta significa si als bascos els agrada la sang que fan vesar els terroristes...
Repeteixo les disculpes sobre aquest post, volia comentar moltes coses i... me n'he deixat moltes de més importants... La qualitat no és que sigui de la millor tampoc! Milloraré! :)
Dissabte passat es va jugar el partit número 200 de la selecció Catalana. I no va omplir ni la meitat del Camp Nou... Normal, l'ambient de la selecció no és el de fa un temps.
Aquest model de partit s'ha d'acabar. No serveix per res, no hi va ningú i no hi guanyem res. Fa molts anys que la Plataforma pro Seleccions Catalanes planteja el mateix partit. Aquí entra potser la tossuderia de la plataforma de celebrar els partits SEMPRE al Camp Nou! Això es pot fer en un Catalunya – Euskadi, partit i plantejament ben diferent de qualsevol altre. Llavors omples el Camp Nou!
Mireu, dissabte van anar al camp nou 40.000 persones, 10.000 de les quals eren Argentins. Aquest partit el fas a camp del Nàstic o del Terrassa i tens un ple absolut i un ambientàs!
Jo sóc el primer que no vaig anar-hi ja que, assumptes personals a banda, ja no té cap motivació anar a un partit de la nostra selecció. Podem distingir dos nivells:
-Nivell esportiu: trist, molt trist que els gran jugadors Catalans no participin en un partit així. Bojan ho deixa córrer per evitar el mateix que li va passar a l'Oleguer (que tampoc va venir, i mira que dijous estava bevent i de festa a la Patum)... Juguem fins i tot amb un jugador nascut a Albacete (Iniesta)... Què els aporta la selecció a aquests jugadors?
-Nivell organitzatiu: ens ho hem de replantejar. Hem de buscar nous mètodes, nous al·licients per fer anar la gent a un partit de la selecció. No sé la solució exacte, sinó la diria, però pensant em surt una llarga llista de coses a fer i que no es fan. Des d'omplir el centre de les grans ciutats amb pamflets a una major implicació del govern.
Si no canviem, les antigues festes, es quedaran en això, en antigues festes.
Ens creiem o no, que la selecció Catalana algun dia serà oficial? O ja ens està bé anar fent partits de costellada amb poca assistència i poc entusiasme?
Doncs sí, avui parlem de la candidatura de Gent d’Esquerra ja que em sembla que darrerament, el seu líder s’ha passat força amb les últimes declaracions. Com ja deveu haver vist pels mitjans de comunicació, Joan Puigcercós ha presentat el seu llibre Generació.cat. En aquest llibre, fa certes afirmacions que trobo totalment fora de lloc i totalment indigne de tot un candidat a presidir el 3r partit de Catalunya i el partit que ha i hauria de liderar el camí cap a la independència.
En primer lloc s’autoproclama candidat a la presidència de la Generalitat en les properes eleccions, això sí, apel·lant a la decisió que prengui la militància en un hipotètic procés d’eleccions primàries. Diu també que “li ha demanat l’electorat i els militants d’Esquerra”, que prengui aquesta situació... Li haurà demanat la seva família ja que em sembla que ningú ho ha fet. Posem-nos en situació: 7 de juny eleccions a presidència i secretaria general d’Esquerra Republicana. Imaginem-nos doncs, que en Joan Puigcercós, pels motius que sigui, no surt escollit president del partit i ho és, per exemple, n’Ernest Benach (per cert, us recomano l’última edició de la revista Castells, que l’entrevisten com a ex cap de colla de Tarragona). No surt escollit president i en les properes eleccions es presenten, a les primàries, en Benach i ell. Seria possible que sortís ell però és aquí on trobem el què del la qüestió i la meva crítica. NO entenc com una persona, abans d’un congrés pot donar tant i tant per suposat que serà presidenciable aprofitant que és president d’Esquerra (això no ho diu però tots ho podem entendre). Crec que Puigcercós ja comença malament (en el cas que sigui així) la seva presidència a Esquerra. S’ho ha cregut. S’ha cregut massa ràpid que guanyarà les eleccions. Es pot saber què és això????? Una cosa és que confiïs en les teves possibilitats i l’altra és que ho donis per fet. Doncs no, no és seriós! És que la seva candidatura es pensa que guanyarà àmpliament i que no s’aprovaran cap de les esmenes que presenten les altres candidatures a la ponència oficial? Doncs no! La seva candidatura haurà de ser inclusiva per dos motius:
No guanyaran fàcilment. És a dir, no guanyaran amb un ampli marge de vots, cosa que farà que hagin de pactar amb altres persones
S’aprovaran, al meu parer, moltes esmenes d’altres candidatures diferents a les de Gent d’Esquerra. Per exemple n’hi ha unes quantes d’EI que crec que poden arribar a marcar, en certa manera, el futur del partit.
Per altra banda, i això ho sento però ja és de jutjat de guàrdia són els referents polítics que té en Puigcercós. Hi haurà gent que dirà “sí, i què”. Però no, jo no em quedo indiferent. Segon Puigcercós, els seus referents són Tony Blair i Bill Clinton. Parla també de Nicolas Sarkozy, que tot i certes diferències, diu mantenir certes semblances. Jo no sé fins a quin punt això és bo per una persona que ha de mantenir un partit d’ESQUERRES i Independentista. Un Blair que és ex primer ministre d’un país que no vol donar la independència ni a Irlanda del Nord ni a Escòcia. Un president, com Bill Clinton, que varen practicar, com tants d’altres, un gran neoliberalisme... Polítics de dretes amb tots els ets i uts. Vaja, no parlem de Nicolas Sarkozy, el polític més Jacobí que ha tingut en els últims anys França! Sí, diran que s’ha tret de context i que el que admira d’aquests polítics és la seva fermesa, manera de parlar... Deixem-nos d’històries. Aquests personatges no poden ser mai referents en cap país d’Esquerres.... Que Rajoy té com a referent a Lenin per la seva valentia i fermesa a l’hora d’aplicar el comunisme? NO!
Finalment, quina concepció té Puigcercós de l’economia? Hem d’anar cap a un sistema liberal i deixar-nos de socialdemocràcies i polítiques d’esquerres? Em sembla que no. Una cosa és ser pragmàtic i l’altre és anar a parar 3 carrers més enllà. I sí, baixo del burro i reconec que Esquerra està tirant per aquest camí. Que posats a que s’hagi d’”explotar” un treballador millor l’exploti un català que un japonès? NO. NO i punt. Ho sento Maria, em vaig equivocar defensant en Josep Ginesta a classe d’economia (tot i que amb certes coses encarahi estic d’acord). Després critiquem a en Carretero. Que si és de dretes... La nostra opció també és dreta? Hem de ser, com diu Puigcercós “desacomplexadament liberals”?
Mireu, segurament guanyarà en Puigcercós al congrés. I en certa manera considero que és la millor entre les pitjors opcions. Ara bé, caldrà ser crític amb ell! Donem-li suport però compte! Compte si us plau!
Sortia de l’estació de Rubí quan m’he fixat amb el quiosc de l’estació. Normalment ja vaig de pet a mirar l’Avui però avui el titular ressaltava més que altres vegades: “CDC assumeix com a opció la independència”.
I és que Artur Mas segueix amb la idea de no deixar espais a Esquerra Republicana. Mai abans, Convergència s’havia mostrat tan sobiranament catalana com ara. Va ser a finals d’agost, quan en Carod-Rovira, president sortint d’Esquerra, va anunciar un referèndum d’autodeterminació pel 2014. No ho pot suportar. Artur Mas no suporta que algú li passi al davant en alguna cosa. No va poder suportar que algú fes un estatut sense comptar amb convergència. No suporta haver perdut la 1a i 2a negociació a la presidència de la generalitat i evidentment no pot suportar que algú li passi a davant amb una tema clau: el CATALANISME.
Reprenent el fil del que deia, va ser a finals d’Agost quan en Carod va anunciar una proposta o voluntat de convocar un referèndum pel 2014. Poques setmanes més tard ja sortia el líder convergent a parlar d’un nou catalanisme, d’una refundació del catalanisme, d’una “casa gran”.
Pel que fa a la proposta de CDC de cara al seu congrés de Juny la trobo inútil totalment. No sé si inútil seria la paraula però el que està clar és que si CDC recollia a molta gent de molts sectors i ideologies, ara encara n’agafarà més. En aquest partit, com diu Artur Mas en el discurs de la “casa gran”, hi cap tothom. I és clar, si ens unim amb Unió ja ni t’explico! Des de catòlics de dretes, centre, monàrquics espanyols, algun federalista, catalanistes espanyolistes, catalanistes, sobiranistes, independentistes, (les seves joventuts es declaren independentistes)... Tothom. No poden deixar escapar cap sector de la societat catalana. És per això que els faltava un sector i ja el tenen!
Mireu, Convergència, MAI es posarà al peu del canó per demanar una plena sobirania del principat Català. MAI demanarà la independència als despatxos del carrer Floridablanca (Congrés) i menys a la moncloa! Per què? Ben senzill, per molt Catalanista que sigui la cúpula del partit, sempre hi haurà un sector de votants que perdrien si defensessin amb tots els ets i uts aquesta opció. I això no ho volen. CDC sempre ha format coalició amb altres partits. Si realment fossin tant i tant catalanistes i tant i tant sobiranistes... Per què els interessaria anar amb UDC? Perquè volen vot.
D’acord, ara comença a estar de moda això de fer propostes sobiranistes (Euskadi, Montenegro, Escòcia, Catalunya amb en Carod) i ells s’apunten al carro per no quedar-se darrera. Però no. Mai ho han estat i mai ho seran, d’independetistes. M’agradarà veure el seu paper el dia que, esperem no arribi, ens retallin l’estatut. Ells que van anar a pactar-lo a la baixa, estaran al peu del canó contra ZP si mai es dóna aquesta situació...
En fi, seguirem fent més reflexions un cop es presenti la ponència oficial. Recordem que avui s’havia d’aprovar en consell nacional!
PD: Tot i això, esperem que mai diguéssin no a un possible referèndum!
Primer de tot, i aprofitant les primeres 500 visites des de l'inici d'aquest bloc, volia reflexionar-hi i fer alguns canvis... Primer de tot he canviat el format: espero que us agradi! Us avanço que no serà l'últim que faci, però com a mínim esperaré uns llaargs mesos! En segon lloc, aquest bloc va néixer amb la intenció d'un ús compartit entre la gent de la meva classe. Segurament no ha estat així però bé, no em queixo! Pensava que no podria portar tot sol un bloc i déu nidó la regularitat amb la qual escric. Va néixer, si més no, amb la intenció d'aportar escrits "amb criteri" i tot i que no n'he fet tants, espero que aquests hagin satisfet!
En el post d'avui reflexiono sobre el Regne Unit i Escòcia... Avui, n'Alex Salmond, primer ministre escocès ha anunciat un full de ruta per arribar a la Independència l'any 2010. Cal posar en context i explicar que l'Scottish National Party, està al govern Escocès des de fa escassament un any (16 de maig). Des d'aquell moment, l'SNP ja va anunciar la seva intenció de convocar un referèndum d'autodeterminació. Cal dir però, que els independentistes escocesos no estan en majoria (47 escons SNP, 46 Labour Party) i que el partit laborista no està pas (com sabem) per la independència. Aquesta última afirmació caldria agafar-la amb pinces ja que, per sorpresa de tots, ha dit que està d'acord amb aquell full de ruta i aquesta consulta. Per altra banda, el primer ministre Gordon Brown s'ha afenyat a dir que farà "tot el possible per evitar-ho". El full de ruta té, el seu punt clau l'any 2010. Aquell any s'han de convocar eleccions a la presidència (prime minister) del Regne Unit, cosa que marcaria d'una forma inevitable tota la campanya. Independència sí, independència no. Certament a Europa s'estan vivint temps de canvi. Si fa 4 anys hi havia molta gent que demanava propostes sense embuts i normalització dels discursos independentistes, no es pot pas queixar. Montenegro independent, Kosovo l'ha seguit... Euskadi té convocat una data de referèndum i certs polítics d'aquí també en tenen en ment un pel 2014. És igual, potser no s'en fa cap d'aquests tres, d'acord. Però com a mínim estem normalitzant el discurs. Cada vegada sembla que els països tenen menys por a expressar les seves idees més sobiranistes. Posem per cas que Escòcia es proclama independent l'any 2014 de forma democràtica (via referèndum): què diria Espanya? També s'aliaria amb Sèrbia i no reconeixaria Escòcia? La diferència entre Kosovo i Escòcia és que aquest últim té assolit un alt i gran nivell econòmic per tirar endavant. No tinc ni el més mínim dubte que no passarien ni 2 anys que Escòcia ja estaria negociant l'entrada a la UE. Totes aquestes divagacions sobre Escòcia passen per un sol punt: capacitat i poder de decisió a l'hora de fer certes actuacions. I parlem de sobirania en matèria econòmica, de competències, etc. Regne Unit té una història menys interrompuda que Espanya però en canvi amb aquest tema són més tolerants: Espanya té por. La por que segurament té ara Regne Unit. Escòcia no es podrà queixar: tenen poder per ser un país autònom: Euskadi no, Catalunya? Menys. Seguiré reflexionant el pròxim dia!
Embolicat i compromès en 50.000 temes i merders... Es creix i s’aprèn des de les entitats. Política? Possiblement una vocació... Projecte polític? Independència, sens cap mena de dubte. Fotografia? Un gran hobby!
Entrades
