Aquest article el podeu trobar al TOT Sant Cugat i al diari de Sant Cugat d’aquesta setmana i al diari “El Punt” (edició Vallès Occidental) de dissabte 31 de maig.
Vergonyosa biblioteca
Què fa un estudiant de qualsevol indret de Catalunya en època d'exàmens? Segurament, anar a estudiar a qualsevol biblioteca a prop de casa seva.
Què fa un estudiant Santcugatenc en època d'exàmens? Quedar-se a casa estudiant! És imperdonable que un dels pobles més importants del Barcelonès tingui una biblioteca tan petita, amb pocs exemplars ACADÈMICS i amb un horari increïble! Com pot ser que tanqui els dissabtes a la tarda, diumenges i dilluns al matí? Per no dir que tanca a les 9 de la nit, com els comerços! Una biblioteca no és un comerç és un SERVEI, i com a tal, ha de satisfer les necessitats de la població, cosa que no fa ni de lluny. Ara ampliaran horaris... A partir del 12 de juny... Qualsevol cosa és millor que res però... Senyors de l'ajuntament: sabeu quan comencem exàmens els estudiants? Dissabtes a la tarda, diumenges i dilluns al matí ens seguirem quedant a casa.
PD: Hi ha una errada. Vaig posar “Barcelonès” quan en realitat volia posar província de Barcelona… No és que vulgui formar part del Barcelonès eh! El Vallès resisteix!
Sembla que l’activitat política nacional i internacional d’aquests últims dies s’ha accelerat notablement… Derogació del decret de sequera sí, derogació del decret sequera no, últimes novetats sobre la proclamació del candidat demòcrata a la Casa Blanca, obertura de la frontera Birmana un mes més tard de la catàstrofe, etc, etc. Per altra banda cal explicar que tinc forces posts pensats per publicar: protesta de la situació de biblioteques a Sant Cugat, sobre l'inici de la cultura Europea (fent referència al llibre de Josep Fontana (1994), Europa front l'espill), volia comentar un article de la Vanguardia d'avui (29 de maig) d'en Màrius Serra, un post sobre el GerryMandering (link amb una fotografia perquè aneu fent boca, ja explicaré què és!), etc, etc, etc. Per tant, molts posts per publicar però vull seguir en la línia de publicar un escrit cada quatre dies aproximadament! Per altra banda, i abans d'iniciar l'escrit d'avui, demanaria als lectors d'aquests, que deixin algun que altre comentari! Tan se val de quin estil sigui: des de "quin article més xorra" a comentar sobre de quin color tenen la llengua als gats... Recordo també que ens pocs dies es tancarà la votació sobre qui preferiu que surti President i Secretari General d'Esquerra Republicana de Catalunya... Acabeu de votar!!
Per fi em disposo a escriure... Toca País Basc. Ja és un tema recurrent en aquest blog parlar de la necessitat de normalitzar el discurs independentista per arribar a convèncer la gent. Ho ha fet Escòcia, i ara li toca el torn a Euskadi. Ahir, el seu lehendakari, complint amb les seves paraules ha expressat la voluntat seriosa de convocar a les urnes als ciutadans i ciutadanes bascos. Des d'aquest moment, les notícies s'han anat succeint ràpidament i les reaccions no s'han fet esperar.
Comencem pel principi. Juan José Ibarretxe, en roda de premsa, presenta el que seria el seu pla per recuperar l'estabilitat d'Espanya. Això passa per convocar un referèndum en el qual el poble Basc expressi amb claredat la seva opinió. Les preguntes serien dues:
La primera va dirigida especialment, diria jo, al Partit Popular. A la dirigent San Gil, Rajoy i companyia. Ells, que en la treva posterior a l'assassinat del dirigent socialista Ernest Lluch (si m'erro perdoneu-me!), van enviar a Aznar a negociar, amb banda terrorista, s'han posicionat en contra, durant tota l'anterior legislatura al diàleg amb E.T.A. Condició sine quanon, que abandonessin les armes. Després en parlem. Sobre el tema diàleg podríem fer-ne un llarg memorial de greuges: converses de Ronald Reagan, taules de negociació, negociació amb històrics antics membres de la banda com Julen de Madariaga (vegeu La Pelota Vasca), més tard empresonat), intent d'interlocució amb membres protagonistes d'haver aconseguit la pau a Irlanda del Nord amb la IRA, conversa d'en Carod a Perpinyà i un llarg etcètera sobre les converses de dirigents polítics i de la societat en general. No hi ha hagut cap exemple de banda terrorista que hagi abandonat les armes sense diàleg. No hi ha hagut cap exemple d'abandonament de les armes si no hi ha una clara voluntat d'interlocució entre les dues parts. I això no només vol dir parlar, sinó cedir en alguns aspectes... Ara ja m'estic anant per les branques però podria parlar sobre la detenció d'Arnaldo Otegi, personatges sobre Gerry Adams, etc. Però aquest no és el tema que ens ocupa avui.
Resumint: primera pregunta encarada a solucionar el problema, de vegades encallador, d'E.T.A. Aquesta pregunta deixa molt clar que E.T.A. ha de tenir un clara i ferma voluntat de deixar les armes. No que les deixi abans de parlar. Si tu no em dones res a canvi jo no faré res... Normal!
2a pregunta: segurament aquesta pregunta és prèvia a demanar la independència. És un pas previ a convocar un veritable referèndum. Una primera pregunta per instar a l'executiu Espanyol de negociar un referèndum d'autodeterminació i després sí, consulta popular.
Crec que és una consulta integradora. No va en contra la llei ja que no pregunta sobre la voluntat secessionista, sinó sobre la voluntat de diàleg entre ambdues parts. Voluntat integradora. Insta a fins i tot al PSE, a assentar-se al voltant d'una taula i xerrar. No unilateralment no, parlant totes les parts... A mi que em perdonin, però si hi ha manera més correcta de fer les coses... Que me l'expliquin!
Reaccions n'hi ha per donar i per vendre. L'executiu diu que si s'aprova al parlament basc (cosa que així sembla que serà), portarà la consulta al constitucional, la qual cosa paralitzaria 5 mesos el procés. El PP hi està d'acord però afirma que també el portarà ell (per tant dos recursos d'inconstitucionalitat, una gràcies a 50 diputats, el mínim per presentar-ne un, i per altra banda el recurs del senyor president). En Carod i en Puigcercós celebrant la decisió del lehendakari i titllant d'irresponsable la Moncloa, etc, etc, etc. Volia escoltar la COPE aquest matí però finalment no ho he fet... Ja me n'informaré.
Vaig acabant l'article tot i que sóc conscient de la de coses que m'he deixat. M'haureu de disculpar: l'examen d'economia amb les seves respectives polítiques fiscals europees, etc., poden més. Finalment només vull afegir una cosa. Que és inconstitucional preguntar si el País Basc vol separar-se? Que preguntin simplement si agrada el suc de tomàquet. Un sí seria favorable als interessos dels bascos, un no, voluntat de quedar-se... Ui, o potser no? Potser el PP diria que aquesta pregunta significa si als bascos els agrada la sang que fan vesar els terroristes...
Repeteixo les disculpes sobre aquest post, volia comentar moltes coses i... me n'he deixat moltes de més importants... La qualitat no és que sigui de la millor tampoc! Milloraré! :)
Dissabte passat es va jugar el partit número 200 de la selecció Catalana. I no va omplir ni la meitat del Camp Nou... Normal, l'ambient de la selecció no és el de fa un temps.
Aquest model de partit s'ha d'acabar. No serveix per res, no hi va ningú i no hi guanyem res. Fa molts anys que la Plataforma pro Seleccions Catalanes planteja el mateix partit. Aquí entra potser la tossuderia de la plataforma de celebrar els partits SEMPRE al Camp Nou! Això es pot fer en un Catalunya – Euskadi, partit i plantejament ben diferent de qualsevol altre. Llavors omples el Camp Nou!
Mireu, dissabte van anar al camp nou 40.000 persones, 10.000 de les quals eren Argentins. Aquest partit el fas a camp del Nàstic o del Terrassa i tens un ple absolut i un ambientàs!
Jo sóc el primer que no vaig anar-hi ja que, assumptes personals a banda, ja no té cap motivació anar a un partit de la nostra selecció. Podem distingir dos nivells:
-Nivell esportiu: trist, molt trist que els gran jugadors Catalans no participin en un partit així. Bojan ho deixa córrer per evitar el mateix que li va passar a l'Oleguer (que tampoc va venir, i mira que dijous estava bevent i de festa a la Patum)... Juguem fins i tot amb un jugador nascut a Albacete (Iniesta)... Què els aporta la selecció a aquests jugadors?
-Nivell organitzatiu: ens ho hem de replantejar. Hem de buscar nous mètodes, nous al·licients per fer anar la gent a un partit de la selecció. No sé la solució exacte, sinó la diria, però pensant em surt una llarga llista de coses a fer i que no es fan. Des d'omplir el centre de les grans ciutats amb pamflets a una major implicació del govern.
Si no canviem, les antigues festes, es quedaran en això, en antigues festes.
Ens creiem o no, que la selecció Catalana algun dia serà oficial? O ja ens està bé anar fent partits de costellada amb poca assistència i poc entusiasme?
Doncs sí, avui parlem de la candidatura de Gent d’Esquerra ja que em sembla que darrerament, el seu líder s’ha passat força amb les últimes declaracions. Com ja deveu haver vist pels mitjans de comunicació, Joan Puigcercós ha presentat el seu llibre Generació.cat. En aquest llibre, fa certes afirmacions que trobo totalment fora de lloc i totalment indigne de tot un candidat a presidir el 3r partit de Catalunya i el partit que ha i hauria de liderar el camí cap a la independència.
En primer lloc s’autoproclama candidat a la presidència de la Generalitat en les properes eleccions, això sí, apel·lant a la decisió que prengui la militància en un hipotètic procés d’eleccions primàries. Diu també que “li ha demanat l’electorat i els militants d’Esquerra”, que prengui aquesta situació... Li haurà demanat la seva família ja que em sembla que ningú ho ha fet. Posem-nos en situació: 7 de juny eleccions a presidència i secretaria general d’Esquerra Republicana. Imaginem-nos doncs, que en Joan Puigcercós, pels motius que sigui, no surt escollit president del partit i ho és, per exemple, n’Ernest Benach (per cert, us recomano l’última edició de la revista Castells, que l’entrevisten com a ex cap de colla de Tarragona). No surt escollit president i en les properes eleccions es presenten, a les primàries, en Benach i ell. Seria possible que sortís ell però és aquí on trobem el què del la qüestió i la meva crítica. NO entenc com una persona, abans d’un congrés pot donar tant i tant per suposat que serà presidenciable aprofitant que és president d’Esquerra (això no ho diu però tots ho podem entendre). Crec que Puigcercós ja comença malament (en el cas que sigui així) la seva presidència a Esquerra. S’ho ha cregut. S’ha cregut massa ràpid que guanyarà les eleccions. Es pot saber què és això????? Una cosa és que confiïs en les teves possibilitats i l’altra és que ho donis per fet. Doncs no, no és seriós! És que la seva candidatura es pensa que guanyarà àmpliament i que no s’aprovaran cap de les esmenes que presenten les altres candidatures a la ponència oficial? Doncs no! La seva candidatura haurà de ser inclusiva per dos motius:
No guanyaran fàcilment. És a dir, no guanyaran amb un ampli marge de vots, cosa que farà que hagin de pactar amb altres persones
S’aprovaran, al meu parer, moltes esmenes d’altres candidatures diferents a les de Gent d’Esquerra. Per exemple n’hi ha unes quantes d’EI que crec que poden arribar a marcar, en certa manera, el futur del partit.
Per altra banda, i això ho sento però ja és de jutjat de guàrdia són els referents polítics que té en Puigcercós. Hi haurà gent que dirà “sí, i què”. Però no, jo no em quedo indiferent. Segon Puigcercós, els seus referents són Tony Blair i Bill Clinton. Parla també de Nicolas Sarkozy, que tot i certes diferències, diu mantenir certes semblances. Jo no sé fins a quin punt això és bo per una persona que ha de mantenir un partit d’ESQUERRES i Independentista. Un Blair que és ex primer ministre d’un país que no vol donar la independència ni a Irlanda del Nord ni a Escòcia. Un president, com Bill Clinton, que varen practicar, com tants d’altres, un gran neoliberalisme... Polítics de dretes amb tots els ets i uts. Vaja, no parlem de Nicolas Sarkozy, el polític més Jacobí que ha tingut en els últims anys França! Sí, diran que s’ha tret de context i que el que admira d’aquests polítics és la seva fermesa, manera de parlar... Deixem-nos d’històries. Aquests personatges no poden ser mai referents en cap país d’Esquerres.... Que Rajoy té com a referent a Lenin per la seva valentia i fermesa a l’hora d’aplicar el comunisme? NO!
Finalment, quina concepció té Puigcercós de l’economia? Hem d’anar cap a un sistema liberal i deixar-nos de socialdemocràcies i polítiques d’esquerres? Em sembla que no. Una cosa és ser pragmàtic i l’altre és anar a parar 3 carrers més enllà. I sí, baixo del burro i reconec que Esquerra està tirant per aquest camí. Que posats a que s’hagi d’”explotar” un treballador millor l’exploti un català que un japonès? NO. NO i punt. Ho sento Maria, em vaig equivocar defensant en Josep Ginesta a classe d’economia (tot i que amb certes coses encarahi estic d’acord). Després critiquem a en Carretero. Que si és de dretes... La nostra opció també és dreta? Hem de ser, com diu Puigcercós “desacomplexadament liberals”?
Mireu, segurament guanyarà en Puigcercós al congrés. I en certa manera considero que és la millor entre les pitjors opcions. Ara bé, caldrà ser crític amb ell! Donem-li suport però compte! Compte si us plau!
Sortia de l’estació de Rubí quan m’he fixat amb el quiosc de l’estació. Normalment ja vaig de pet a mirar l’Avui però avui el titular ressaltava més que altres vegades: “CDC assumeix com a opció la independència”.
I és que Artur Mas segueix amb la idea de no deixar espais a Esquerra Republicana. Mai abans, Convergència s’havia mostrat tan sobiranament catalana com ara. Va ser a finals d’agost, quan en Carod-Rovira, president sortint d’Esquerra, va anunciar un referèndum d’autodeterminació pel 2014. No ho pot suportar. Artur Mas no suporta que algú li passi al davant en alguna cosa. No va poder suportar que algú fes un estatut sense comptar amb convergència. No suporta haver perdut la 1a i 2a negociació a la presidència de la generalitat i evidentment no pot suportar que algú li passi a davant amb una tema clau: el CATALANISME.
Reprenent el fil del que deia, va ser a finals d’Agost quan en Carod va anunciar una proposta o voluntat de convocar un referèndum pel 2014. Poques setmanes més tard ja sortia el líder convergent a parlar d’un nou catalanisme, d’una refundació del catalanisme, d’una “casa gran”.
Pel que fa a la proposta de CDC de cara al seu congrés de Juny la trobo inútil totalment. No sé si inútil seria la paraula però el que està clar és que si CDC recollia a molta gent de molts sectors i ideologies, ara encara n’agafarà més. En aquest partit, com diu Artur Mas en el discurs de la “casa gran”, hi cap tothom. I és clar, si ens unim amb Unió ja ni t’explico! Des de catòlics de dretes, centre, monàrquics espanyols, algun federalista, catalanistes espanyolistes, catalanistes, sobiranistes, independentistes, (les seves joventuts es declaren independentistes)... Tothom. No poden deixar escapar cap sector de la societat catalana. És per això que els faltava un sector i ja el tenen!
Mireu, Convergència, MAI es posarà al peu del canó per demanar una plena sobirania del principat Català. MAI demanarà la independència als despatxos del carrer Floridablanca (Congrés) i menys a la moncloa! Per què? Ben senzill, per molt Catalanista que sigui la cúpula del partit, sempre hi haurà un sector de votants que perdrien si defensessin amb tots els ets i uts aquesta opció. I això no ho volen. CDC sempre ha format coalició amb altres partits. Si realment fossin tant i tant catalanistes i tant i tant sobiranistes... Per què els interessaria anar amb UDC? Perquè volen vot.
D’acord, ara comença a estar de moda això de fer propostes sobiranistes (Euskadi, Montenegro, Escòcia, Catalunya amb en Carod) i ells s’apunten al carro per no quedar-se darrera. Però no. Mai ho han estat i mai ho seran, d’independetistes. M’agradarà veure el seu paper el dia que, esperem no arribi, ens retallin l’estatut. Ells que van anar a pactar-lo a la baixa, estaran al peu del canó contra ZP si mai es dóna aquesta situació...
En fi, seguirem fent més reflexions un cop es presenti la ponència oficial. Recordem que avui s’havia d’aprovar en consell nacional!
PD: Tot i això, esperem que mai diguéssin no a un possible referèndum!
Primer de tot, i aprofitant les primeres 500 visites des de l'inici d'aquest bloc, volia reflexionar-hi i fer alguns canvis... Primer de tot he canviat el format: espero que us agradi! Us avanço que no serà l'últim que faci, però com a mínim esperaré uns llaargs mesos! En segon lloc, aquest bloc va néixer amb la intenció d'un ús compartit entre la gent de la meva classe. Segurament no ha estat així però bé, no em queixo! Pensava que no podria portar tot sol un bloc i déu nidó la regularitat amb la qual escric. Va néixer, si més no, amb la intenció d'aportar escrits "amb criteri" i tot i que no n'he fet tants, espero que aquests hagin satisfet!
En el post d'avui reflexiono sobre el Regne Unit i Escòcia... Avui, n'Alex Salmond, primer ministre escocès ha anunciat un full de ruta per arribar a la Independència l'any 2010. Cal posar en context i explicar que l'Scottish National Party, està al govern Escocès des de fa escassament un any (16 de maig). Des d'aquell moment, l'SNP ja va anunciar la seva intenció de convocar un referèndum d'autodeterminació. Cal dir però, que els independentistes escocesos no estan en majoria (47 escons SNP, 46 Labour Party) i que el partit laborista no està pas (com sabem) per la independència. Aquesta última afirmació caldria agafar-la amb pinces ja que, per sorpresa de tots, ha dit que està d'acord amb aquell full de ruta i aquesta consulta. Per altra banda, el primer ministre Gordon Brown s'ha afenyat a dir que farà "tot el possible per evitar-ho". El full de ruta té, el seu punt clau l'any 2010. Aquell any s'han de convocar eleccions a la presidència (prime minister) del Regne Unit, cosa que marcaria d'una forma inevitable tota la campanya. Independència sí, independència no. Certament a Europa s'estan vivint temps de canvi. Si fa 4 anys hi havia molta gent que demanava propostes sense embuts i normalització dels discursos independentistes, no es pot pas queixar. Montenegro independent, Kosovo l'ha seguit... Euskadi té convocat una data de referèndum i certs polítics d'aquí també en tenen en ment un pel 2014. És igual, potser no s'en fa cap d'aquests tres, d'acord. Però com a mínim estem normalitzant el discurs. Cada vegada sembla que els països tenen menys por a expressar les seves idees més sobiranistes. Posem per cas que Escòcia es proclama independent l'any 2014 de forma democràtica (via referèndum): què diria Espanya? També s'aliaria amb Sèrbia i no reconeixaria Escòcia? La diferència entre Kosovo i Escòcia és que aquest últim té assolit un alt i gran nivell econòmic per tirar endavant. No tinc ni el més mínim dubte que no passarien ni 2 anys que Escòcia ja estaria negociant l'entrada a la UE. Totes aquestes divagacions sobre Escòcia passen per un sol punt: capacitat i poder de decisió a l'hora de fer certes actuacions. I parlem de sobirania en matèria econòmica, de competències, etc. Regne Unit té una història menys interrompuda que Espanya però en canvi amb aquest tema són més tolerants: Espanya té por. La por que segurament té ara Regne Unit. Escòcia no es podrà queixar: tenen poder per ser un país autònom: Euskadi no, Catalunya? Menys. Seguiré reflexionant el pròxim dia!
Tot i que ja tinc pensats diferents temes per futurs "posts", avui toca acabar l'entrevista a Lluís Maria Xirinacs... Per qui no n'hagi llegit el principi, la té al post anterior! Al final podeu trobar-hi un petit vídeo del dia del seu enterrament.
Quins aspectes troba positius de l’Estatut actual respecte al del 79?
La caiguda de l’Estatut del 30 de setembre em va decebre tant que em vaig desentendre d’aquest altre. Alguna cosa s’ha guanyat, d’altres s’han perdut i la majoria estan igual, encara que no ho sembli. La prova està en els pressupostos: hi havia tot un sistema de compensació econòmica del greuge històric que tenim de deute, i, en els pressupostos d’aquest any ja no s’ha complert. I , com això, contínuament hi ha coses que no es compleixen.
Ja no rebem els diners que havíem de rebre...
Exacte. És una cosa continuada de saltar-s’ho tot... i ara ve en Zapatero dient que obeirà el que digui en Montilla... però si ja ha demostrat que no! Amb el que va prometre abans, ja ningú se’l creu.
Davant d’un estatut que no agrada, hi ha dues actituds: una, anar pensant què se’n pot treure, i una altra, radical, de no col·laborar en res d’una cosa amb la que de base, no hi estem d’acord. Jo estic en aquesta postura, i, per tant, aquesta pregunta, te l’haurien de contestar “ells”, no jo. No perdo massa el temps, perquè si acceptes les engrunes, renuncies al demés.
El cansament polític de la població respecte a aquest llarg procés va produir una alta abstenció en el referèndum de l’Estatut. ¿Creu que és sostenible un Estatut aprovat en aquestes condicions, en que no ha votat la totalitat del poble català?
Caldria distingir una societat catalana madura o una societat catalana immadura. El problema que tenim és que, d’una banda, hi ha gairebé un 40% de la població d’immigrants, o fills d’immigrants, que no estan integrats a Catalunya. Queda un 60%, sent optimista, de població integrada a Catalunya. Hi ha un alt percentatge de gent a la que no interessa res, massa pura, que vota d’acord amb les campanyes publicitàries, o per l’aspecte del candidat. Suposant que hi hagués un 60% de gent que està desperta, no obstant, tampoc és madura: són gent molt consumista, molt massificada i, al cap d’un temps d’una barbaritat, ja no se’n recorden d’aquella barbaritat. Són gent sense memòria ni responsabilitat col·lectiva, sinó que...van vivint i, quan arriba el tió, el fan cagar, i quan arriben les vacances, se’n van de vacances i que, quan arriben eleccions, o referèndums, voten, però voten d’una manera fluixa, i fruit d’una campanya electoral. De fet, les campanyes electorals s’haurien de suprimir, perquè tothom promet coses que després no es compleixen. El que caldria mirar és el que s’ha fet durant els anys anteriors.
A la pregunta de si és sostenible, crec que, per desgràcia, és sostenible. Si no ho és, serà per la crisi basca. Els bascos són més clars i més decidits. Inclús els que estan dins de la legalitat, el PNB, estan dient clarament que volen la independència. Aquí, Convergència no ho diu mai; Esquerra Republicana ho diu quan li convé: si s’adreça als immigrants, calla, mentre que si s’adreça als catalanistes, ho dirà per guanyar vots.
És possible que si el procés independentista del País Basc segueix endavant, i hi van de ple, els catalans vagin al darrera i entri en crisi la situació que hi ha ara.
El més probable és que ara s’entretinguin durant vint-i-tres anys més, barallant-se per competències, pels tants per cent, etc.
Com veu el procés de pau al País Basc?
És possible que el procés de pau fracassi. Si no fracassa serà perquè la ETA es veu tant acorralada que se’n sortirà com pugui per acabar, perquè no vegi la seva viabilitat. No obstant, aquesta manera d’actuar no és típica dels bascos (sí dels catalans).
Per tant, és possible que el procés de pau entri en crisi. Cal tenir en compte que PNB, Eusko Alkartasuna, etc. tots formen un front comú, i això el PP ho sap.
Ha comentat el paper del PSC i de Convergència davant l’Estatut. Què opina del posicionament contra l’Estatut d’Esquerra Republicana?
Una cosa és l’Esquerra històrica d’en Macià, que com a gran política va saber donar cops forts, va saber jugar-se-la, i sortir de la legalitat quan convé.
Per mi, un error d’Esquerra va ser ajuntar-se amb els comunistes contra els anarquistes en els Fets de Maig, de l’any 1938
Durant tot el temps del franquisme, Esquerra Republicana va ser fluixa. No es va definir què volia dir Esquerra, i què volia dir republicana, ¿de quina república, l’espanyola o la catalana?, i si és de Catalunya, o dels Països Catalans.
La primera definició una mica clara, va ser amb l’Àngel Colom. Amb ell es va introduir l’independentisme dins d’Esquerra. Inclús va anar a Madrid a defensar-ho.
Després va haver-hi crisi, va saltar l’Àngel Colom i va entrar Carod Rovira.
Carod Rovira ve de Nacionalistes d’Esquerres. Aquest grup va ser promocionat pel PSUC. Tant Carod Rovira, com Benach, eren pro PSUC; Huguet era del PSAN. Ara són gent que no estan a Iniciativa, però tenen un rerefons antinacionalista, que consideren en Pujol de dretes, i no ho és, de dretes, és de centre. De dretes, és el PP. El qui no vegi aquesta diferència, s’equivoca sempre.
La gràcia d’Esquerra seria que ho descobrís, i no ho fa. Dóna més importància a la relació esquerra-dreta, que liberal-llibertària,
Quin és el paper de la dreta i l’esquerra a Catalunya?
A Europa, i al món, en general, hi ha la idea d’esquerres i dretes en política.
A Catalunya no hi ha la divisió dreta-esquerra. Hi ha una altra oposició que desconeixen els mateixos polítics. A Catalunya és la posició liberal-llibertària , és a dir, perpendicular: els liberals no són ni de dretes ni d’esquerres, i els llibertaris, no són ni de dretes ni d’esquerres.
A Catalunya, des de la Setmana Tràgica, hi ha un problema entre lliberals, que són els senyors burgesos, i els llibertaris, que són els anarquistes.
A Andalusia, per exemple, que no tenen aquesta divisió, sinó dretes i esquerres, consideren que els burgesos catalans són de dretes, i no entenen, per exemple a en Pujol. En Pujol no és de dretes, és lliberal, no és conservador; i els de dretes són conservadors. La dreta de Madrid, el PP, és conservadora, però en Pujol, no. La gent d’esquerres, amb la idea d’esquerres importada, considera que tot el que no és d’esquerres, és de dretes.
Esquerra Republicana, en realitat, era lliberal, però tenia molta relació amb l’anarquisme. Heribert Barrera estava sindicat a la CNT, i no a Comissions Obreres
Què opina del tripartit?
M’agradaven els plantejaments d’Esquerra, però després, a la pràctica, van optar pel tripartit. Al País Basc, l’èxit ha estat un tripartit, que són el PNB, que equivaldria a Convergència i Unió, Eusko Alkartasuna, que equivaldria a Esquerra Republicana, i Ezkerbatua, que equivaldria a Iniciativa per Catalunya.
Els d’Iniciativa per Catalunya no volen saber res de’n Pujol, perquè són esquerres, i no entenen res de Catalunya. Sempre que hi ha el plantejament esquerra-dreta, no s’entén Catalunya.
A mí em sembla que aquest tripartit va ser una equivocació.
No obstant això, Esquerra Republicana ha fet dues coses, criticades avui dia, amb les que estic totalment d’acord: la primera va ser escoltar les bases quan li deien que no a l’Estatut, i, la segona, defensar l’Estatut del 30 de Setembre. Aquestes dues coses, per mí, nobilíssimes, segons Carod Rovira han estat el seu fracàs. I ara, han optat per fer a l’inrevés: no fer cas de les bases, i oblidar-se d’aquell estatut.
Ara sembla que acabaran per reproduir el tripartit, per tal de no anar amb Convergència.
El PSC no és de fiar, perquè són forces d’ocupació que depenen de Madrid.
Convergència, en canvi, sí que és de fiar perquè és del país, però no en el sentit que és col·laboracionista, i, per tant, traïdors.
Malgrat tot, crec que és millor anar amb un col·laboracionista, perquè ho deixi de ser, que amb una força d’ocupació.
Embolicat i compromès en 50.000 temes i merders... Es creix i s’aprèn des de les entitats. Política? Possiblement una vocació... Projecte polític? Independència, sens cap mena de dubte. Fotografia? Un gran hobby!
Entrades
