Contra la repressió policial

No volia destapar encara el nou bloc, però... Els fets ho demanen!

FOTOGRAFIES MANIFESTACIÓ CONTRA LA REPRESSIÓ POLICIAL

Les valoracions ja vindran més tard!

lamentable: eleccions al rectorat de la UAB i PSC

Torno a escriure al bloc... Ja fa uns dies que hi volia escriure però ara tinc uns quants motius de pes!


El primer de tot és sobre la notícia que la nova rectora de la UAB serà l'Anna Ripoll... El més lamentable de tot, és que només el 8% dels alumnes, han anat a exercir el seu dret a vot! És totalment lamentable i menyspreable. D'aquí a aquí, tant democràtics que volem ser demanant un referèndum vinculant perquè sinó no és un sistema democràtic, i d'aquí a aquí ningú va a votar! Això què és? Evidentment tothom està en el seu dret de votar però després m'agradarà veure com s'oposa la gent (o no, eh!) a la nova rectora... Doncs haver anat a votar! Pots votar fins i tot nul o en blanc, però el que s'ha de fer és anar a votar! Aquí sí que hi podíem dir la nostra! Imagineu-vos què hagués passat si haguéssin votat el 70% de l'alumnat i hagués sortit un 65% de vots en blanc! Llavors estaríem parlant d'uns altres termes, però mentre no comencem a canviar les coses per la base, no anirem enlloc! Hi ha gent que s’ha queixat de la desinformació, però realment qui ha volgut seguir la campanya electoral, ho ha pogut fer: a través dels correus que enviaven un i altre candidat, a través de la web de la UAB, a través de xerrades, etc! Però no: un exemple més que els estudiants ens mobilitzem "radicalment" i quan toca fer les coses "bé", passem del tema! Lamentable!

El segon és el PSC, n'Alex Salmond pel mig i no sé quantes coses més. A mi em fa gràcia que hi hagués gent que encara pensés que el PSC s'oposaria al PSOE a la votació pels pressupostos generals de l'estat: il·lusos! Justament l'altre dia, en un esmorzar-tertúlia amb un "home d'Esquerra", ens comentava justament això, el PSC mai s'oposarà (tal com estem ara), al PSOE, justament perquè NO POT. Sí, sí, NO POT! Cal recordar que els catalans "tenim" dos ministres a Madrid, la Carme Cachón i el Corbacho... Doncs bé, aquestes dues persones membres del comitè executiu del PSC, penseu que s'oposaran a la votació? Creieu que la Chacón és molt molt catalana i està disposada a no trencar la unitat catalana que es planteja des de fa uns mesos? Jo crec sincerament que NO! PSC = PSOE fins que algun dels dos no digui el contrari, hi haurà gent que serà catalana dins del PSC, no ho nego, el que sí és cert, és que la majoria dels seus dirigents, els va més Espanya que Catalunya i el seu finançament. Hi havia una oportunitat que evidentment han deixat escapar, quan s'aturaran d'una vegada? Per cert, que només falta paperets del Montilla reunint-se amb n'Àlex Salmond... Realment em sembla fantàstic, és això el que li falta al PSC, una mica d’autonomisme i independentisme!

Apa, post ràpid perquè no tinc massa temps, però com a mínim, escrit està!

Mori el Borbó!!

No tinc gens de temps per escriure! És per això que tinc molt penjat el bloc, sé que m'hi hauria de posar! En qualsevol cas, acutalitzo amb un post de n'Agustí Cerdà, diputat d'Esquerra a Madrid que reflexa PERFECTAMENT el que penso... Properament escriuré sobre el tema!

I sí, mori el Borbó!!

Avui, per aquelles casualitats de la vida, estic a Madrid. Al grup parlamentari d’Esquerra. Una Visita prevista que ha coincidit, ves per on, amb el dia del linxament mediàtic d’en Tardà. I em ve de gust ser-hi aquí. Amb en Tardà. Amb l’amic Tardà, que sempre hi és quan cal. Amb el company infatigable que s’atreveix a dir el que d’altres no gossen ni a pensar en la intimitat, amb el patriota que no té més interessos que servir al seu país i prou.

Un bon amic em va dir un dia, que a la política coneixeria el millor i el pitjor de l’espècie humana. I així ha estat, certament. Tardà, Joan, l’entranyable-gran Tardà, és d’allò millor que m’hi he trobat a la vida i a la política. Compartir amb ell aquests anys a Madrid ha estat, com a poc, un regal. Als Torquemades de la meseta i d’opereta els he de dir que en Joan Tardà és una persona culta, sabuda, molt sensible, tendra, honesta, tossuda i tenaç. I d’una fidelitat al País i a la gent que el poblem, inquebrantable. Segurament els sembla rar una persona així. Pobrissons meus, n’han vist tan pocs com ell¡!!
Criden embogits “ Fuego al hereje”, tornant un i altre cop a aquella tradició inquisitorial i tan borbona, acarnissant-se sense mesura ni trellat amb el diputat Tardà ara que n’han tingut l’excusa.

Tardà molesta a l’españolerio impresentable, hipòcrita i inquisitorial. I també als amants del malabarisme i els jocs de mans, que vulgueren menjar truïta sense trencar els ous. Potser el conflicte ens allunye de la gent, sobretot de la gent conformada i conformista, però segur que el no-conflicte ens allunya de l’objectiu. I l’objectiu no és governar. No senyor. L’objectiu, per Esquerra no és altre que independitzar el nostre país. El govern és eina i no finalitat . I aquest sí que és un debat pendent, per clarificar, si més no, si hi ha algú que no té cabuda en aquesta nova Esquerra que dia a dia ja anem fent.

I, què voleu ¡!! Tardà és un dels meus ¡!! I quan ataquen un dels meus, li diguen Tardà o li diguen Carod, m’agredeixen a mi i a tots nosaltres, com a poble i com a país.

Visca la Terra i mori el borbó ¡!! Expressa les ànsies de llibertat, de segles encá, d’un poble que deixarà de dir-ho quan els borbons siguen, com a molt, els regnants del país veí.

Si borden…. Serà que avancem. Què borden doncs

Obama i endavant

Doncs res, seguint amb el guió, a priori, previst, Barack Obama va guanyar els delegats necessaris perquè l'escolleixin properament com a president dels Estats Units.

Vaig criticar en el darrer post la visió que molta gent tenia sobre Barack Obama, i ho reafirmo, no és el canvi pels Europeus. Repeteixo pels Europeus. Però allà es veu que sí. Els ciutadans han votat en massa per primer cop a la història des de la legalització del vot femení. La gent s'ha volcat totalment amb la campanya, i dia rere dia, es precipitaven els aconteixaments.

Vaig criticar també la obssessió que hi ha a Europa per un candidat i per unes eleccions nord-Americanes. Nois, el panorama internacional, no variarà GENS!!! Malgratr això, m'incloc dins del grup de criticats... Sí, sí, ahir a les 6 del matí vaig aixecar-me per mirar el seu discurs, i haig de dir que, conyes fora, és un gran orador, que és capaç de fer un discurs de 10 minuts davant de milers i milers de persones sense un sol paper (que li diguin al Pujol, que sempre portava aquelles notetes).

Bé, no tinc més temps per comentar, us deixo amb un súper link molt interessant i un parell de vídeos. El primer, la cançó del "Yes, we can", el segon, el discurs d'ahir!


http://www.google.com/intl/en_us/2008election/

Guanyi qui guanyi, Europa estarà descontenta

"Guanyi qui guanyi, Europa estarà descontenta", vaig llegir va poc a un article fa uns dies. I espero equivocar-me, però serà així. O almenys, és el que pot semblar a priori! D'aquí uns dies se celebren les eleccions dels Estats Units d'Amèrica per tal d'escollir el 44è president, el proper inquilí del despatx oval de la Casa Blanca.
A hores d'ara, qui més qui menys està posicionat en les eleccions: John McCain o Barack Obama. Qui més qui menys, tindrà clar per qui acostuma a "donar suport": Demòcrates o Republicans. Encara hi haurà algú que pensarà que hagués estat millor, per exemple, que Hillary Clinton hagués estat la candidata presidencial en lloc de Barack Obama. Amb aquest tema, personalment sempre dic una cosa: té més de dona Barack Obama, que de negre Hillary Clinton.
En qualsevol cas, sovint es parla en les converses de cafè sobre unes eleccions que no són ni del nostre país. No ho són però evidentment ens toquen ja que en bona part, són els EUA els que mouen les cireres del sistema internacional. I un es pregunta: la gent, per què segueix amb aquest entusiasme aquestes eleccions, si després es queixen que tenim massa processos electorals a casa nostra? Sovint, parlar sobre política Yankee sona bé: "sí, jo estic a favor de Barack Obama... Tu no ho estàs?".

Malgrat totes les consideracions que es puguin fer sobre el tema, de si cal opinar-ne o no, és cert que marquen les portades dels diaris d'interès general. I mira que portem temps!! Doncs això s'acosta al final. S'apropen les eleccions i ara començarà un gran període d'aterratge a la Casa Blanca. Reprenent la frase amb la qual he començat el post, crec que Barack Obama no és el canvi que tothom voldria. El que voldria força gent (parlo d'Europeus) és un nou JFK. Vol un canvi de rumb a la política exterior nordamericana, a la política ambiental, a la comercial, a l'armamentística, a la social, etc, etc, etc. Doncs, espero equivocar-me, no crec que l'Obama no serà qui canviï tot això. Tothom està molt entusiasmat amb les eleccions: si guanya McCain, Europa estarà descontenta ja que volia Obama. Si guanya Obama, a la llarga, la gent veurà que tampoc és el canvi. Que milloraran coses però no serà el canvi que s'espera de 180 graus. I espero equivocar-me, eh! Perquè jo sóc dels que vol el canvi!

Malgrat el que deia aquest article, és clar que Obama desperta inspiració i confiança, és per això que ha tingut el suport que ha tingut. Ha recollit la gran xifra de 600 milions de dòlars (ho poso en números, que es veu més clar: 600.000.000 de $. Cal dir que el seu rival, John Mc Cain, n'ha recollit 300 milions. Però encara cal dir més. Aquests 300 milions són (si no recordo malament), el que van recollir George W. Bush i el demòcrata Al Gore. I si aquests milions els donen les multinacionals, o bé és perquè volen el canvi a la ciutadania nordamericana, o bé, perquè tothom s'ha afanyat a donar-li suport, sabent que guanyaria i sabent que haurien de ser allà per frenar el "change" (com diuen les pancartes i els mítings de Barack Obama).

Bé, sé que he llençat moltes idees a l'aire. Sé que parlo des de l'absoluta ignorància d'un Català que ja en té prou amb la seva economia. D'un Català que tot just comença a entendre com funciona el sistema internacional, i d'un sistema internacional cada cop més globalitzat. És per això que avui escric sobre les eleccions, perquè és el tema recurrent aquests dies!! Perquè malgrat la gent estigui farta dels polítics Catalans, la gent no té prou feina per fer campanya a favor de Barack Obama. I que quedi clar, no dic que les eleccions no marquin, per exemple, el futur Europeu.

Us deixo un vídeo sobre la campanya, d'AVAAZ, que denuncien el joc brut dels sectors més conservadors per tal d'evitar el que molta gent espera: el canvi.












Aquí l'anunci de l'altre dia que es va poder veure a les 5 cadenes més importants dels EUA.









Properament penjaré més vídeos!!

La crisi Iraniana d’Urani vista per tres teòrics: Hobbes, Grotius i Kant.

En primer lloc, explicaré breument la cronologia dels fets pel que fa a la crisi de l’Urani de l’Iran. Cal explicar que és una crisi que ve de lluny: l’any 1976, quan Gerald Ford era president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) i Henry Kissinger n’era secretari d’estat, va ser la pròpia Casa Blanca la que va donar suport a l’Iran per desenvolupar una potent indústria d’energia nuclear. Les relacions entre els EUA i l’Iran varen anar variant, i després d’estires i arronses ens trobem en un punt en el qual la potència que ja va atacar l’Iraq amb el mateix pretext, ha amenaçat diversos cops el país del qual parlem, l’Iran. Els EUA han acceptat trobar una sortida negociada a la crisi (sense retirar les amenaces, evidentment), juntament amb 5 països més: França, Xina, Rússia, Regne Unit i Alemanya. Malgrat això, i els intents per salvar la crisi de, per exemple, Mohamed Albaradei (president de l’AIEA), encara no s’ha trobar cap sortida negociada.

Un cop feta una petita introducció per posar en context la situació actual, és interessant analitzar la crisi des de diferents punts de vista. Per una banda, Hobbes, ens diu que els estats estan dins d’un sistema internacional anàrquic caracteritzat per l’absència d’una autoritat central. L’Anglès, que va escriure la seva major obra l’any 1651 anomenada Leviatán, ens diu que l’home, en estat de naturalesa, està decantat a la guerra de tots contra tots, que l’home és dolent per naturalesa. Ja que els homes consideren que aquesta situació és insostenible, creen un “pacte social” i renuncien d’aquesta manera a la seva llibertat a mans d’un sobirà. En el cas de la crisi de l’Iran, Hobbes ho tindria clar: cal la creació d’un organisme supraestatal per tal de solucionar la qüestió. Un organisme que tingui poder vers els altres i que pugui decidir, si s’escau, sancions per l’Iran o simplement crear un equilibri per tal de deixar clars als països poderosos (EUA, per exemple), que l’Urani que utilitza l’Iran, l’empra en finalitats civils: en definitiva, un òrgan capaç de resoldre el conflicte. Hobbes, evidentment no apostaria per una ONU o per una AIEA tal com les coneixem ara, ja que no tenen cap mena de poder vers una part o l’altra: el president de l’AIEA ja pot dir missa que els EUA seguiran amenaçant, si cal unilateralment, l’Iran.

Per una altra banda, trobem Hugo Grotius. Aquest jurista Holandès, aposta per un poder i un dret internacional molt forts. En el cas de la crisi Iraniana, Grotius, no estaria d’acord en una intervenció unilateral dels EUA contra el país del pròxim Orient. Ara bé, si que veuria en bons ulls si fos la comunitat internacional la que ataqués, m’explico: Grotius defensa, com he dit anteriorment, l’ús legítim de la força si la comunitat internacional es veu amenaçada per un tercer país. Ara bé, aquest ús legítim ha d’ésser exercit per una societat de nacions (en el cas actual, la ONU). Per tant, si els EUA donés un primer pas i ataqués el país de Mahmoud Ahmadinejad, unilateralment sense una resolució del consell de seguretat de les Nacions Unides (en el qual, recordem-ho, els membres permanents tenen el dret a vet), Hugo Grotius no hi estaria d’acord. Cal buscar un consens abans d’anar cadascú per separat.

Finalment, trobem una tercera postura, defensada per Immanuel Kant. Aquest filòsof Alemany, ja va pensar en un organisme internacional basat en la cooperació. El pilar fonamental d’aquesta idea és el liberalisme contemporani. És a partir d’aquest sistema de democràcia i lliure comerç, que es pot mantenir un estat de pau internacional, el que ell mateix anomena “la pau perpètua”. Kant, que va morir a principis del segle XIX, basa els món i els estats lliures en un republicanisme amb unes lleis i mètodes judicials per resoldre disputes. Per tant, en el cas que estem tractant, Kant aplicaria un sistema de dret internacional que permetria arribar a un acord per tal de resoldre disputes: els països, que no tindrien un paper principal, haurien d’acceptar sense retrets, el sistema judicial com un sistema just per cada un dels pobles. D’aquesta manera, es resoldria el conflicte de manera pacífica i deixant intacte les relacions internacionals i s’evitaria la guerra.

En resum, trobaríem tres postures per resoldre la crisi: la de Hobbes, que apostaria per una societat de nacions forta amb poder per sobre de la resta de països per solucionar la crisi, la de Grotius, que defensa que un país no pot prendre decisions unilaterals per exemple d’atac a un altre país, i la de Kant, que aposta per un dret internacional capaç de resoldre conflictes mundials.