En primer lloc, explicaré breument la cronologia dels fets pel que fa a la crisi de l’Urani de l’Iran. Cal explicar que és una crisi que ve de lluny: l’any 1976, quan Gerald Ford era president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) i Henry Kissinger n’era secretari d’estat, va ser la pròpia Casa Blanca la que va donar suport a l’Iran per desenvolupar una potent indústria d’energia nuclear. Les relacions entre els EUA i l’Iran varen anar variant, i després d’estires i arronses ens trobem en un punt en el qual la potència que ja va atacar l’Iraq amb el mateix pretext, ha amenaçat diversos cops el país del qual parlem, l’Iran. Els EUA han acceptat trobar una sortida negociada a la crisi (sense retirar les amenaces, evidentment), juntament amb 5 països més: França, Xina, Rússia, Regne Unit i Alemanya. Malgrat això, i els intents per salvar la crisi de, per exemple, Mohamed Albaradei (president de l’AIEA), encara no s’ha trobar cap sortida negociada.
Un cop feta una petita introducció per posar en context la situació actual, és interessant analitzar la crisi des de diferents punts de vista. Per una banda, Hobbes, ens diu que els estats estan dins d’un sistema internacional anàrquic caracteritzat per l’absència d’una autoritat central. L’Anglès, que va escriure la seva major obra l’any 1651 anomenada Leviatán, ens diu que l’home, en estat de naturalesa, està decantat a la guerra de tots contra tots, que l’home és dolent per naturalesa. Ja que els homes consideren que aquesta situació és insostenible, creen un “pacte social” i renuncien d’aquesta manera a la seva llibertat a mans d’un sobirà. En el cas de la crisi de l’Iran, Hobbes ho tindria clar: cal la creació d’un organisme supraestatal per tal de solucionar la qüestió. Un organisme que tingui poder vers els altres i que pugui decidir, si s’escau, sancions per l’Iran o simplement crear un equilibri per tal de deixar clars als països poderosos (EUA, per exemple), que l’Urani que utilitza l’Iran, l’empra en finalitats civils: en definitiva, un òrgan capaç de resoldre el conflicte. Hobbes, evidentment no apostaria per una ONU o per una AIEA tal com les coneixem ara, ja que no tenen cap mena de poder vers una part o l’altra: el president de l’AIEA ja pot dir missa que els EUA seguiran amenaçant, si cal unilateralment, l’Iran.
Per una altra banda, trobem Hugo Grotius. Aquest jurista Holandès, aposta per un poder i un dret internacional molt forts. En el cas de la crisi Iraniana, Grotius, no estaria d’acord en una intervenció unilateral dels EUA contra el país del pròxim Orient. Ara bé, si que veuria en bons ulls si fos la comunitat internacional la que ataqués, m’explico: Grotius defensa, com he dit anteriorment, l’ús legítim de la força si la comunitat internacional es veu amenaçada per un tercer país. Ara bé, aquest ús legítim ha d’ésser exercit per una societat de nacions (en el cas actual,
Finalment, trobem una tercera postura, defensada per Immanuel Kant. Aquest filòsof Alemany, ja va pensar en un organisme internacional basat en la cooperació. El pilar fonamental d’aquesta idea és el liberalisme contemporani. És a partir d’aquest sistema de democràcia i lliure comerç, que es pot mantenir un estat de pau internacional, el que ell mateix anomena “la pau perpètua”. Kant, que va morir a principis del segle XIX, basa els món i els estats lliures en un republicanisme amb unes lleis i mètodes judicials per resoldre disputes. Per tant, en el cas que estem tractant, Kant aplicaria un sistema de dret internacional que permetria arribar a un acord per tal de resoldre disputes: els països, que no tindrien un paper principal, haurien d’acceptar sense retrets, el sistema judicial com un sistema just per cada un dels pobles. D’aquesta manera, es resoldria el conflicte de manera pacífica i deixant intacte les relacions internacionals i s’evitaria la guerra.
En resum, trobaríem tres postures per resoldre la crisi: la de Hobbes, que apostaria per una societat de nacions forta amb poder per sobre de la resta de països per solucionar la crisi, la de Grotius, que defensa que un país no pot prendre decisions unilaterals per exemple d’atac a un altre país, i la de Kant, que aposta per un dret internacional capaç de resoldre conflictes mundials.
Entrades
